Que la política és menys previsible del que es vol creure ho demostra la situació en què els grans blocs de la política catalana i espanyola (l'independentisme i l'unionisme, els progressistes i els reaccionaris) arriben a aquesta Diada Nacional, i que ningú hauria estat capaç de predir fa tot just un any. Aleshores sabíem que entràvem dins un cicle electoral. El que no podíem saber era que les municipals i autonòmiques durien un triomf de la dreta ultranacionalista de PP i Vox (s'esperava que tinguessin bons resultats, però ningú esperava l'escombrada arreu de l'estat espanyol), que els ha permès formar govern al País Valencià i a les Balears, així com a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Múrcia, a més d'un sens fi d'ajuntaments i entitats supramunicipals. Però tampoc ningú hauria previst que, dos mesos després, aquest mateix bloc fracassaria a les eleccions generals: molt principalment el PP, que va aconseguir la proesa quàntica de guanyar-les i perdre-les a la vegada (Vox, per la seva banda, es va endur una forta desinflada, en perdre més de 700.000 vots i 19 escons al Congrés). I amb la cirera del pastís: la clau per formar majoria de govern quedava en mans de Junts per Catalunya, que durant la legislatura anterior havien fet bandera de la seva mala o nul·la relació amb el govern de progrés presidit per Pedro Sánchez. Especificant encara més, en mans de Carles Puigdemont, el darrer (i potser el més sinistre) home del sac fabricat pel nacionalisme espanyol, especialista en la construcció d'enemics de la pàtria per la via de la revenja judicial i la difamació. Aquell per qui el jutge Llarena s'ha arrossegat fent un gran paper d'estrassa de jutjat en jutjat de diversos països europeus, aquell per qui han vessat rius de tinta i gastat (sense exagerar) milers d'hores de televisió i de ràdio només per insultar-lo i tractar-lo de criminal en les accepcions més abjectes del terme, aquest precisament ha resultat ser qui té la clau de la governabilitat a Espanya. Les urnes no mostren gaire sovint el seu sentit de l'humor, però quan ho fan, els resultats poden ser realment divertits.
Fa un any no podíem imaginar que Puigdemont rebria a Brussel·les una visita de la vicepresidenta del govern espanyol, no del tot oficial però sí completament pública i notòria, el dia abans que el líder de l'1-O pronunciés un discurs marcant les condicions de la investidura. Ni que el PSOE respondria que les peticions de Puigdemont li semblaven assumibles, començant per l'amnistia dels encausats pel mateix 1-O. Fa un any no podíem pensar que qui era aleshores la presidenta del Govern de les Balears, Francina Armengol, ho seria del Congrés de Diputats, i que la seva primera decisió consistiria a obrir aquesta cambra a l'ús del català, l'euskera i el gallec, una passa —de nou sense exagerar— històrica. O que la màxima capacitat d'influència de l'independentisme en la política espanyola coincidiria amb el seu moment més baix en molt de temps pel que fa a la política catalana. Diada de wait and see, doncs. Interessant sí que ho és.
