L'Onze de Setembre arriba intoxicat per les notícies de la gran empastifada a ERC: un degoteig de brutícia que és indiciari, una vegada més, d'opacitat, de males pràctiques, de pèssims assessoraments, de lideratges exasperats, d'inseguretat combinada amb prepotència, de fugides endavant, d'interessos estrictament personals mal maquillats amb solemnes apel·lacions al bé comú i, si convé, a l'alliberament nacional. Tot plegat és decebedor, i particularment dramàtic, per a un partit que ha fet gala i ostentació d'una llarga trajectòria històrica èticament irreprotxable, i és trist perquè els cínics hi suquen pa i s'hi freguen les mans. ERC hauria de sortir del seu congrés a punt per iniciar una travessia, també llarga, pel desert. I assumir que les il·lusions i el projecte polític que un dia va ser capaç de generar el Procés han desembocat en aquest bassal de ressentiment, acusacions mútues, personalismes i descomposició. D'ERC, però no només.
Aquesta hauria hagut de ser la Diada de celebració de l'amnistia dels represaliats pel Procés, però només ho serà, com a molt, en els discursos oficials del Govern d'Illa i potser en algun tuit en català de Pedro Sánchez. L'amnistia ha estat boicotejada per un poder judicial acostumat a actuar de part amb tota impunitat (“déjennos en paz”, va dir i repetir qui fins fa poc presidia aquest poder, Vicente Guilarte), i que ara diuen que tímidament comença el camí de la regeneració que el susdit Sánchez va reclamar per als jutges i per als mitjans de desinformació. Veurem en què queda, però fins ara l'amnistia té uns resultats magres i fins i tot sarcàstics (s'han amnistiat més policies que activistes). Per la seva banda, el Partit Popular ha començat el curs redoblant la intensitat i la baixesa de la seva tasca d'erosió dels principis democràtics, sota la convicció –agònica, obsessiva– que ha de ser en aquest curs que facin caure Pedro Sánchez. Tota la resta els importa, literalment, un rave, i en el cas de Feijóo és, a més, una qüestió personal: ell i el president del govern espanyol es detesten de debò, i a més, si el gallec no fa caure Sánchez, serà ell qui caurà. En tot cas, ara assistim a l'ofensiva de presidents autonòmics del PP presentant recursos d'inconstitucionalitat contra la llei d'amnistia, desqualificant-la amb qualificatius campanuts que són autoretrats involuntaris: “obscenitat”, diu Ayuso. “Aberració”, clama Mazón. “Atropellament”, remuga Bonilla.
Finalment, però no menys dignes de menció, hi ha els independentistes que senzillament no volen que la llei d'amnistia vagi bé. Que no vagi bé res a ningú, perquè d'aquesta manera, calculen, hi tornarà a haver una forta mobilització ciutadana. Obliden, confonen, que fa set, vuit, deu anys, la gent no es va mobilitzar per odi ni per emprenyament, sinó per il·lusió. Confondre l'amargura amb la intel·ligència, l'arrogància amb la força, la discrepància amb l'insult, és de perdedors. Mai ha estat cert que, com pitjor, millor. En canvi, pitjor és ben cert que sempre s'hi pot anar.
