Llegeixo el titular i em dic: “Ai, ai, ai”. El titular és “Vull pujar una piràmide d’Egipte amb la moto”. L’autor és en Toni Bou, 32 vegades campió del món de trial”. I l’aiaiai fa referència als comentaris dels lectors de l’ARA a la notícia, que el deixen més sec que la mòmia de Tutankamon. A l’entrevista, la Laia Bonals li pregunta si hi ha algun repte que no hagi fet i vulgui fer, i ell contesta: “No, la veritat. Sí que m'agradaria fer coses en altres països, com per exemple pujar una de les piràmides d'Egipte. M'han passat moltes coses pel cap, però que avui en dia són totalment impossibles”.
En fi, només és un desig, un desig impossible, ja ho diu. No vol dir que l’home hagi demanat permisos a Patrimoni Egipci per empaquetar la moto, traslladar-la amb avió, arribar a l’aeroport del Caire amb el casc a la mà (que no l’hauria facturat per si es perd) i, tot seguit, donar gas a fons (contaminant com un boig) i plantar-se als peus de la piràmide de Kheops, per, immediatament, anar saltant per les pedres mil·lenàries rient com un salvatge, fent petar el tub d’escapaments allà dalt de tot i, de seguida, saltar a la sorra del desert, espantar dos o tres camells i enfilar-se per una de les grapes de l’Esfinx de Guiza fins al cap, que com que és pla permet aturar-se un moment per baixar-li pel nas, que total ja el va perdre fa segles. No és que un cop convertida la piràmide en un zigurat (és a dir, escapçada), ell, allà dalt, es tregui la samarreta i cridi: “Oh, Atum, posa els teus braços al voltant d'aquest rei, al voltant d'aquesta construcció, i al voltant d'aquesta piràmide com els braços del símbol del ka, que me la carrego”.
És com si ara a vostè li pregunten si té un desig per complir i diu que li agradaria molt anar-se’n al llit amb tal model de roba interior, però que ja sap que no pot ser. No poden acusar-lo d’adúlter.
