El primer dia

Érem quatre amics que anàvem en un tren cap al campament militar al qual, ai!, tots havíem d'acudir obligatòriament perquè teníem vint-i-un anys i perquè pertanyíem a la unitat política que l'any 1973 s'anomenava España, amb una p més explosiva que sorda, és a dir, una p amb rotunditat, vigor, valentia i, sobretot, amb empenta.

"Vaig preguntar quants anys em podien caure si desertava i m'enxampaven, i em van dir que vuit", va dir un dels amics quan ja érem a tocar de Burgos. "És a dir, que no en sortiries fins que no complissis els trenta", va afegir. Hi vam estar d'acord, no perquè sabéssim sumar, sinó perquè tots teníem nòvia, o gairebé. No teníem més remei que fer la mili. La deserció o, en el seu cas, l'objecció de consciència, era una opció per als testimonis de Jehovà o per als lluitadors com aquell noi de Bilbao (com es deia?, Ojembarrena?) que feia molts mesos que estava empresonat en un calabós de la caserna de Garellano.

Tot just arribar al campament ens vam adonar que érem milers els quintos arrossegats fins allà, i que, per l'enrenou que feien els sergents i els caporals, aviat estaríem organitzats, és a dir, enviats a diferents barracons. De sobte, vaig sentir el meu nom, o una cosa similar. El va dir un sergent amb rotunditat, vigor, valentia i bastanta empenta: "José Trazu!" M'hi vaig acostar sense rotunditat, vigor, etcètera, és a dir, amb modèstia de recluta, i li vaig dir que no era "Trazu", sinó "Irazu". El sergent va renegar, va consultar les llistes i em va dir: "Aleshores vostè va al barracó D, i no al L". Abans de marxar, vaig parlar un moment amb els meus amics del tren. Ens vam citar a la cantina del campament, "després del toc de passeig". Només feia unes hores que érem al campament i ja començàvem a utilitzar el nou lèxic.

Va arribar l'hora de la perruqueria per als 120 reclutes del barracó D i allà vam perdre el que per als antics era símptoma de vitalitat i per a nosaltres, joves dels setanta, element identitari: els cabells. Recordo que em precedien a la fila dos reclutes grenyuts, un que s'assemblava a Ringo Starr i un altre que era molt ros. Van creuar el llindar de la porta i van deixar fer a dos veterans que movien les màquines d'afaitar amb rotunditat, vigor, valentia i, sobretot, empenta, i es van tornar, de sobte, gairebé iguals, dos paios pelats amb les orelles molt grans. Quan, després de passar pel mateix tràngol, em vaig mirar al mirall, n'hi vaig veure un d'igual, un tipus pelat amb les orelles grans. Era jo, era com tots. Aquella impressió es va agreujar quan vam guardar la roba de carrer i ens vam posar l'uniforme caqui. El barracó D va passar a estar habitat per 120 éssers que no es podien diferenciar entre ells. Un recluta s'assemblava a l'altre com una zebra a una altra zebra.

"Companyia! El capità!", va dir el recluta que aquell primer dia feia de porta . L'home que acabava d'entrar a la companyia es va treure les ulleres de sol i el va corregir amb una veu que a nosaltres, un mica infantilitzats per la situació, ens va semblar eixordadora: "Encara no, recluta!". Alguns, els més nens, van riure. El tinent ens va dirigir després una al·locució en què ens va parlar de les diferències que hi havia entre la vida militar i la vida civil. "Com a civil, la borratxera és un atenuant. Com a militar, un agreujant". Tots els reclutes estàvem en aquell moment en posició de ferms, i no vam poder assentir malgrat que ho hauríem fet amb rotunditat, vigor, valentia i empenta perquè coincidíem amb ell. Jo mateix, quaranta-vuit hores abans, tenia una altra gent al meu voltant, un altre paisatge, unes altres orelles i tot.

Després de l'al·locució vam sortir a l'exterior i ens vam col·locar formant files, els més alts primer, els més petits al darrere. El sol tocava de ple al pati, la temperatura era propera als 30 graus. Sota el porxo del barracó, en un requadre d'ombra, s'hi concentrava l'excepció: cinc joves vestits de paisà que seguien conservant tots els seus cabells.

"Vosaltres! Els inútils!", va cridar el tinent. Així doncs, es tractava dels que al·legaven qualsevol motiu per no fer la mili, és a dir -traduït a l'idioma del quarter- "els que se'n volien lliurar pel morro". El tinent els va ordenar que sortissin del requadre d'ombra. "Aquí tots som iguals", va afirmar amb paradoxa. Els cinc joves es van moure discretament fins a la cantonada del carrer on formàvem. "Més lluny!", va ordenar el tinent. I allà es van quedar, a part, com si fossin empestats.

Va sonar el toc de passeig i vaig córrer a la cantina a buscar els meus amics del tren. Era un espai molt gran, un barracó sencer, gairebé, i era ple de gom a gom de reclutes. Tot era de color caqui, tot eren orelles i caps rapats. Buscar-hi els meus amics era com buscar zebres en un zebrar . Abreujo: va ser una hora llarga. Quan finalment ens vam trobar i vam poder parlar, un dels amics es va queixar amargament, i va dir paraules que no es poden posar per escrit. "Pensar que hauré de quedar-me aquí quinze mesos!", va afirmar, sospirant, en acabar. El vam consolar, vam assegurar-li que acabaríem dominant la situació. Però no hi va haver en aquelles paraules rotunditat, ni rigor, ni valentia, ni tan sols empenta.