I un dia sense vent, l'arbre serà mar
Des de la finestra del seu despatx d'arquitecte es veuen les puntes dels edificis d'una ciutat que cada dia coneix menys. Només els dies que fa vent, de darrere el vidre treuen el cap les fulles d'un arbre solitari. I passa els dies esperant que la vida dedicada a una professió vocacional el realitzi plenament, però els temps que li ha tocat viure no fan fàcil acomplir certes expectatives.
Tancar la porta del despatx d'arquitecte per sempre és més fàcil un dia que no fa vent: damunt la taula hi queden els plànols i els projectes que mai s'acompliran, una carrera que hauria pogut ser brillant i un títol universitari. Al seu vaixell ancorat en algun port s'hi emporta només l'íntim convenciment que el que deixa enrere havia perdut el sentit, es desempallega dels sensats consells dels que s'aferren a les quatre parets que els empresonen i canvia plànols per cartes de navegació i l'arbre famèlic per un mar immens.
Mentre l'escolto parlar, serè, penso si serà l'impossible i la bogeria allò que és més a prop de la vida que cap altra cosa sensata, ordenada i obedient que ens han ensenyat a seguir des de petits i si, en última instància, és veritat que sempre queda el coratge de recomençar, sense por.
A casa, remenant per les caixes, trobo retalls de diaris guardats, algunes fotos i títols universitaris que no valen res. Me'n vaig a veure el mar de més a prop: aquesta ciutat oberta d'horitzons mediterranis té coses bones, et permet somiar a allunyar-te'n el dia menys esperat. Qui sap si un dia sense vent, l'arbre serà mar també per a tots els que comencem a perdre la genuïna il·lusió que ens mantenia lligats al lloc on hem nascut i crescut. Una terra que ja no coneixem, que fa temps que no ens pertany i a la qual, sense remei, pertanyem cada dia una mica menys.
"No cal esperar que faci vent per poder veure les fulles", em deia una tarda d'abril el savi mariner que va trobar el coratge de dir prou.
