Saluda la ciutat del concert, Barcelona, que això se sol fer. Però llavors saluda el país, que també se sol fer. Quin? Catalunya. Ai, si almenys hagués dit “Hola, Barcelona! Hola, Catalunya! Hola, Espanya!”... O “Hola, Catalunya! Hola, Espanya!"... Però no.
Per als que explicaven la notícia a la televisió hi havia dues opcions. Una, menysprear el Boss, dir que està acabat i que repapieja, i que les grans estrelles s’han de saber retirar a temps; i, dues, tallar la salutació. Però iniciar la degradació i compostatge del Boss no és bona idea, perquè el Boss desperta l’admiració i el fanatisme de moltíssims sectors de la societat, entre els quals, no pocs famosos. No s’entén per què hi ha tot de gent (jo en conec, almenys dos) que senten força indiferència cap a la música en general, però, en canvi, són seguidors devots en exclusiva del Boss. Els seguidors d’altres músics, per exemple, dels Beatles o de Pink Floyd o dels Rolling Stones, per dir tres grups que sempre han despertat passions, solen ser seguidors de la música en general. Però hi ha molts seguidors de Springsteen (i molt sincers) que no aniran a cap més concert aquest any i el que ve.
Per tant, queda la segona opció. Tallar la salutació perquè “Catalunya” no hi surti (la Mònica Planas ens en donava tots els detalls). La raó és un sentiment de culpa i un complex. Si tu consideres normal que un cantant es dirigeixi al públic referint-se al lloc on és i no consideres que això afecti la unitat del regne, celebres el gest o ni t’hi fixes. Tallar-ho és pervers, perquè és intencionat, canvia –políticament– el que l’artista ha volgut dir. Ho hauríem comentat si a la tele russa haguessin tallat un “Na dobranich, Ukrayino!” Per tant, és el moment de felicitar tots els caps d’informatius, redactors i presentadors, amb motiu del “dia del treballador”, que hem celebrat aquest cap de setmana llarg.
