El dia que em vaig despullar al metro
Fa cosa d’uns vuit anys vaig fer un càsting per a la productora El Terrat; per al programa Salvados, de Jordi Évole. En els seus inicis, el format televisiu era molt més gamberro
que l’actual. Buscaven una parella d’actors a qui no els importés infiltrar-se en
situacions incòmodes i polèmiques. Per comprovar que ens atrevíem amb qualsevol
requeriment del guió, ens van demanar que féssim dues proves: “Us heu d’infiltrar al
metro i heu d’aconseguir que la gent us doni diners. Com? Fent un estriptis i demanant caritat. Algú de producció ho gravarà tot amb càmera oculta”. Qui em manava voler ser actriu?
Em vaig fer passar per una ionqui pidolaire: vaig remenar les escombraries de l’andana mentre esperava el metro. Tenia els ulls plorosos i duia una samarreta llefiscosa i esparracada; els cabells llardosos i despentinats. Les mirades dels usuaris se’m clavaven arreu i destil·laven rebuig, estranyesa, compassió i curiositat. Jo avançava pel vagó notant que feia nosa, sentint que era poc més que brossa. Mentre balbucejava paraules i murmurava sons, em forçava a mirar a la cara aquells que, incòmodes, m’observaven asseguts i m’esquivaven. Mai abans se m’havia fet tan llarg el trajecte entre dues parades de metro. Sorprenentment vaig aconseguir gairebé cinc euros! Després vaig fer la prova de l’estriptis, i no només no em van donar ni un cèntim, sinó que a més em va detenir la policia. A vegades és més difícil despullar l’ànima que el cos: em va resultar molt més dur demanar almoina que treure’m quatre peces al mig d’aquell vagó de metro de la línia groga. Allò no va ser un càsting, va ser una lliçó de vida. Em va doldre no poder tornar els diners a aquells qui s’havien compadit de mi, no poder explicar-los que tot era una farsa. No poder-los donar les gràcies fora del personatge. Des d’aquell dia, quan algú se m’acosta per demanar-me caritat, penso: sigui quina sigui la teva història, l’argument que t’ha portat fins aquí, quina valentia! Un dia em vaig sentir una mica com tu, no em vull ni imaginar el que deus viure cada dia.
