Tot el dia parlant de nosaltres
“¿De què creus que estarem parlant d’aquí a cinc anys?”, ens preguntem amb l’Anna Puigvoltes empunyant el micròfon d’El Balcó de Ràdio Barcelona, davant de la que va ser la seu del departament d’Economia, a la Rambla Catalunya.
No hi ha cap dubte que, entre altres qüestions, continuarem parlant d’independència, perquè quan els problemes no es resolen s’arrosseguen.
I no, la independència no és una qüestió metafísica, separada “dels problemes que realment amoïnen la gent”, sinó, precisament, una resposta possible i majoritària als problemes que realment amoïnen la gent. Pensem en Rodalies: per què fa tants anys que en parlem (i ho patim)? Doncs per deixadesa inversora conscient de l’Estat que paguem amb els nostres impostos. I el mateix amb el Corredor Mediterrani. O de les balances fiscals: per què en tornem a parlar? Perquè l’esforç fiscal que fem a Catalunya té un retorn insuficient per atendre la sanitat o l’educació, com passa des de fa dècades.
Aleshores, ¿sempre estarem amb la mateixa cançó? Perdoni, de què parla Moreno Bonilla sinó dels empresaris catalans? De què parlaven diumenge a l’Arc de Triomf PP, Vox i Ciutadans, sinó del català? De què parla Ayuso? De què parlaven Bono o Ibarra? De quina cançó viuen a Espanya si no és de la de Catalunya?
La conversa nacional diària de cada país comença per les coses de casa. És normal que a Catalunya parlem de nosaltres. El que no és normal és que siguem l’objectiu predilecte dels que no tenen conversa.
Una altra cosa és que els nostres problemes no siguin els únics ni, tal com està el món, els més greus. Però si a la solució d'aquests problemes universals hi hem de contribuir sense les eines d’un estat, no podrem ser tan útils.
