Un dia per fer oblidar el somni

M’ho ha suggerit la lectura de Kennedyana de Vicenç Pagès Jordà (Folch & Folch, 2022). Ho he vist tot d’una, mentre en llegia el darrer capítol, “Conspiració o paranoia?” Pagès, a les conclusions, a propòsit de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy, escriu: “La popularització de la conspiranoia té efectes tant en la realitat com en la ficció. Si el que va succeir no se sabrà mai –o no es podrà demostrar mai– [...], ¿qui s’hi pot oposar amb èxit? En la mesura que condueix al fatalisme, a l’acceptació del que és inevitable, la conspiranoia pot ser convenient per al sistema. Quan la veritat no és útil, deixa de ser important”. I més endavant afegeix: “L’acumulació d’informació –transformada en entreteniment– genera incertesa, el lideratge carismàtic entra en crisi, s’instaura el desencís polític, el progrés deixa de ser una hipòtesi versemblant”.

I és que feia temps que em demanava pel sorprenent èxit de la versió conspiranoica del fracàs del procés independentista. Una teoria que atribueix a l’engany, la covardia o la traïció dels líders el fet de no haver-se culminat el propòsit perseguit. Són teories conspiranoiques perquè els fets bé que són prou senzills: un amplíssim –i massa confiat– desafiament democràtic va ser derrotat per una desmesurada –i poc previsible– resposta autoritària. Però en aquesta successió senzilla de fets coneguts es produeix un xoc narratiu brutal en el pas que va de l’èxit de l'1-O al fracàs del 27-O. I aquí hi ha un buit factual de vint dies, difícil de conèixer i amb versions diverses, que convida a la conspiració.

Vicenç Pagès Jordà també cita Melcior Comes a Tots els mecanismes: “El que no és paranoia, és entropia”. Exactament: en el buit narratiu de l’1-O al 27-O, o s’accepta que tot és desordre o deriva en paranoia. I encara afegeix Pagès Jordà: “Quan trobem a faltar una explicació tranquil·litzadora, sorgeix la teoria conspirativa”. Aquestes són just les claus que em calien per entendre aquesta abundància –i èxit mediàtic– de les interpretacions conspiranoiques que insisteixen a ignorar dues qüestions elementals a què ja he fet referència en altres ocasions. Una, que és absurd demanar, més enllà de tenir-les projectades, que les estructures d’estat estiguessin fetes abans de conèixer els resultats del mateix referèndum i de produir-se una ruptura de facto bé amb una transició pactada o bé forçada internacionalment. I dues, que exigir segons quines explicacions en un marc repressiu com el derivat de l'1-O, no sé si amb consciència o no, amaga una irresponsable crida a l’autodelació.

Però això encara no explica la sobrepresència, als mitjans de comunicació que han apostat per refredar l’independentisme popular, dels creadors de les teories conspiratives que carreguen tot el fracàs en l’engany i la traïció dels líders. I a això també hi respon Vicenç Pagès Jordà quan observa que la conspiranoia és convenient per al “sistema”. Efectivament, què més útil per desmobilitzar l’independentisme que fer creure que va ser traït pels seus mateixos líders? Què més eficaç per desmobilitzar-lo que encetar una batalla campal a les xarxes en què els líders i les organitzacions independentistes es facin carn picada els uns als altres?

Les claus del relat del post Primer d’Octubre, després de llegir Vicenç Pagès Jordà, es fan clares. La conspiranoia que s’ha anat imposant ha conduït a un fatalisme grat al sistema perquè ha fet revertir la culpa del fracàs just cap al mateix Procés que va tenir la gosadia de desafiar l’Estat. Així, la derrota apareix com a inevitable, el Procés com a irrepetible, s’instaura el desencís general i es crea una profunda desconfiança cap als líders. I, esclar, la veritat deixa de ser rellevant.

La conseqüència de tanta conspiranoia la resumeix bé la cita que Pagès fa de la cançó The day John Kennedy died de Lou Reed i que ara puc aplicar a l’1-O: “Aquell dia es va haver d’oblidar tot el que s’havia somiat que es podia canviar”.