Això que els explicaré avui va passar fa tot just 18 anys. Com que la meva memòria és limitada, per recordar la data exacta he consultat la meva col·lecció d'agendes. Comprovo que el dijous 27 de 2005 a les 16.30 participava en una taula rodona al Col·legi Major Rector Peset de València que duia per títol "L'ús polític de la història". L'endemà, el divendres 28 al vespre, havia de presentar Shlomo Ben Ami (nascut a Tànger el 1943) a l'aula magna de la Universitat de València, junt amb Gustau Muñoz. El polític israelià havia vingut a parlar de la possibilitat de resoldre un vell conflicte, i alhora de la dificultat que això implicava. El 2001 havia publicat un llibre de converses amb prestigiosos filòsofs francesos (Quel avenir pour Israël?), entre els quals destacava Yves-Charles Zarka. A l'hora d'analitzar seriosament aquest assumpte, Shlomo Ben Ami no és un qualsevol. A banda de ser un líder laborista molt influent a Israel, havia estat ministre d'Exteriors i ambaixador a Espanya. Ben Ami estava amenaçat tant per l'extrema dreta del seu país com pels sectors palestins més radicals. Aquell divendres 28 d'octubre també va comprovar la intensitat de l'odi que l'extrema esquerra espanyola manifestava cap a ell.
L'aula estava plena com un ou. Hi havia fins i tot estudiants meus vinguts de Barcelona, becats per Acció Cultural del País Valencià amb motiu dels Premis Octubre. A les files del davant, persones de la comunitat jueva de València. Al fons de tot, unes vint persones semiuniformades (el feixisme i el suposat antifeixisme comparteixen sovint la passió per la uniformitat en el vestir). Crec que ni tan sols vaig poder acabar de dir "bona tarda a tothom": la cridòria era bestial. Vaig fer un segon intent, i un tercer. Res, impossible. Vam deixar passar un quart d'hora de crits i amenaces verbals. Cap resultat. Enmig del merder, un senyor molt gran, més a prop dels noranta que dels vuitanta, es va aixecar i es va adreçar cap a Ben Ami perquè li signés el llibre que he citat abans. Parlava castellà amb accent francès. Li tremolaven les mans i la veu. La situació feia patir. Algú va trucar al rector de la Universitat de València, que llavors era Pedro Ruiz Torres, per autoritzar l'entrada al recinte universitari de protecció policial que garantís la nostra seguretat. Cap resposta. Al cap d'aproximadament una hora, vam decidir sortir de l'aula. Es va fer una mena de túnel humà protector. Els manifestants, però, es van abraonar contra nosaltres i ens van intentar agredir amb els pals de les banderes (en el meu cas, ho van mig aconseguir). Els més agosarats van provar d'arribar a les mans, tot i que això resultava més complicat. Era la primera vegada que m'agredien físicament en un acte públic. Va ser una experiència bàsicament humiliant. Tant la meva família paterna com materna van conviure amb la persecució. El meu avi patern, que llavors conduïa tramvies a Bordeus, va haver de fugir cap a Algèria a finals de juny del 1940, quan els alemanys van ocupar França. La meva àvia materna i la meva mare, que llavors era una nena de dos anys, van notar a Clermont-Ferrand l'alè al clatell de la Milice de Pétain, fervorosament antisemita.
El divendres 28 d'octubre del 2005, cap a quarts de deu de la nit, vaig sopar amb Shlomo Ben Ami i altres persones. La sobretaula va ser llarga, entre altres coses perquè, per raons de seguretat gens imaginàries, no era recomanable sortir de l'hotel, vigilat discretament per la policia. No vam parlar de política, sinó del Tànger de la dècada del 1940 (ell hi va néixer el 1943). La cèlebre pel·lícula de Michael Curtiz Casablanca es refereix, en realitat, a la llavors ciutat internacional de Tànger. Michael Curtiz, per cert, es deia en realitat Manó Kertész Kaminer, i era un jueu hongarès que se'n va anar a Amèrica poc abans de l'ascensió del nazisme. Si tornen a veure aquest clàssic crec que l'entendran millor a partir del que els acabo d'explicar.
Pot semblar que ara faig un gir de guió brusc i estrany, però he escrit aquest article escandalitzat per les llistes negres de persones que defensen els drets del poble palestí (no de Hamàs, òbviament) que ara mateix circulen per algunes universitats nord-americanes. Em limito a defensar la llibertat de pensament i d'expressió vingui d'on vingui, però mai amb violència física o verbal. Ja sé que no està de moda: les xarxes reclamen estar radicalment a favor o radicalment en contra de les coses, i sempre amb vehemència (per això no hi soc). La censura de la correcció política, sovint institucionalitzada, fa la resta. Prou histèria, si us plau.
