Cada dia més trastornats
No estranya a ningú que els nens siguin diagnosticats amb trastorns psicològics i tractats amb psicofàrmacs. Passa el mateix amb adults que consumeixen medicaments que tracten els estats d’ànim. El sistema sanitari promou el consum de psicofàrmacs per tractar tants malestars com tenim les persones al llarg de la vida. Si ens demanem què diferencia aquestes substàncies que modifiquen l’estat d’ànim d’aquelles que, amb idèntic objectiu, són il·lícites, la resposta apunta a la seguretat: les drogues venudes a la farmàcia han estat avaluades amb cura i se n’han fet molts estudis abans de ser legalitzades i de permetre’n la venda.
Doncs no és el cas. Es tracta d’una creença que ens conforma, però que els fets no corroboren. La investigació farmacèutica independent és història. Les multinacionals farmacèutiques són jutge i part a l’hora de decidir i informar sobre bondats i perjudicis dels productes que fabriquen. Hi ha, per exemple, la Decisió C(2006)3842 del Reglament de la Comissió Europea, que autoritza l’administració de fluoxetina als menors de 18 anys -infants i adolescents, doncs- amb la simple petició del fabricant del producte. Hi ha més despropòsits: és el mateix fabricant qui investiga i informa sobre beneficis, contraindicacions i possibles efectes adversos del fàrmac. El llop que guarda les ovelles... Exacte!
El resultat d’aquesta autorització és augmentar, en milions, el nombre de persones destinatàries d’una determinada substància; així augmenta la producció del laboratori, creixen les vendes i, esclar, es fa més caixa. Creix també el nombre de persones, petits i grans, que són medicades a causa d’una variadíssima llista de raons que tampoc no para de créixer.
La medicalització de la vida consisteix a convertir aspectes corrents de la vida quotidiana en patologies que demanen medicació. Per assolir aquest objectiu cal transformar les idees comunes sobre moments vitals normals, com la menopausa, la vellesa, l’adolescència..., de manera que siguin considerats problemes mèdics.
En els últims anys el catàleg de noves malalties, amb els corresponents tractaments farmacològics, ha anat afegint ítems de manera imparable. Res no s’escapa del furor classificador: qualsevol moment vital, però també l’estat d’ànim o alguns trets de caràcter, esdevenen símptomes de malaltia que cal tractar. La timidesa ha passat a ser fòbia social, el dol per una pèrdua és correntment tractat com a depressió, la vitalitat de les criatures es pot traduir com a TDH. Problemes comuns en la vida de la gent són diagnosticats com a trastorns.
Aturem-nos ara: TDH i TDHA són diagnòstics que han proliferat últimament i res fa pensar que el fenomen hagi de minvar. Per contra, si seguim, com és habitual, el que passa als EUA, aviat trobarem “trastorns del control dels impulsos” en nens i nenes de 3 o 4 anys, que no pel fet de ser petits estan menys medicats.
No nego la utilitat i els beneficis que procuren els psicofàrmacs allà on calen i estan ben administrats. La medicació és una eina imprescindible, però no com avui es dóna.
La progressió del catàleg dels trastorns mentals, el Diagnostic and Statistical Manual (DSM), parla per si sola. Entre el DSM-I del 1952 i l’actual DSM-V del 2014 s’han multiplicat per cinc els trastorns: d’un centenar llavors a l’actual mig miler. Espectacular. Prodigiós.
Però qui ho diu què és patològic i què no? Ho diuen uns experts, els autors. Podem creure que aquests experts, professors en universitats prestigioses -sobretot dels EUA- parlen perquè hi ha estudis que ho permeten. Però no. La recerca universitària independent ha passat pràcticament a la història i és la indústria farmacèutica -provisora de fons per a la recerca- la que deixa rajar l’aixeta, en regula el cabal o bé la tanca.
Som, doncs, al lloc d’aquells xais que guardava el llop: les farmacèutiques participen en la definició del que és malaltia i el que no ho és, i ho fan en termes biomètrics, és a dir, referits a una hipotètica normalitat, a un ideal de salut o, fins i tot, d’ordre públic.
Aquesta normalitat que no coneix el patiment físic i psíquic és la que permet etiquetar com a malalta una persona perquè no s’ajusta a uns estàndards considerats òptims. Es parla de malaltia davant símptomes lleus, aspectes estètics, per la presència de factors de risc, per la possibilitat de patir-la o pel neguit que causa no encaixar amb l’ideal salutífer...
Amb aquesta estratègia la indústria eixampla el mercat i afavoreix la idea que per a tot hi ha una solució farmacològica en venda. Aquesta idea -que per a tot hi ha una solució química que es pot comprar-és delirant, esclar, però és molt comuna com a fantasia adolescent. ¿No ens hauria de fer pensar, aquesta similitud?