Mal dia, mal moment, mala època

Com que la moral de la resistència independentista s’ha alimentat a base de les victòries jurídiques de Puigdemont a Europa, és normal que una resolució adversa com la d’avui estengui el desànim entre la gent que segueix i pateix pel president a l’exili, i que sigui rebuda com una altra flama que s’apaga. 

A sobre, la pèrdua de la immunitat parlamentària dels tres eurodiputats arriba quan està a punt de començar una campanya electoral en què la confiança dels votants independentistes en ERC, Junts i la CUP és tan baixa que la discussió no és a qui votar sinó si cal anar a votar. Per a l’independentisme, el d’ahir va ser un mal dia en un mal moment, que col·loca el seu resultat en aquestes eleccions espanyoles en el camí de la profecia de derrota autocomplerta.

Però sent la sentència un revés per a Puigdemont, Comín i Ponsatí, amb efectes desmoralitzadors per al seu electorat d’aquí tres diumenges, estem davant d’un incident de recorregut important però no pas definitiu en la sempre precària vida política dels tres exiliats.

Aquí el que és substantiu no és tant el moment com l’època. Per què un moviment popular que en altres temps cantava que era invencible ara viu una profunda desorientació estratègica? Les respostes són múltiples, però poden resumir-se en una raó senzilla que fa anys que sento expressada per gent del carrer. Gent a qui el que menys li importava l’1 d’Octubre era a quin partit votava la persona del costat i que amb sentit comú adverteix als partits: dividits no fareu res, primer feu la independència i després ja us barallareu.