En un dia com avui de fa molts anys vas aprendre a caminar. Va ser així, de sobte, com passa sempre amb les criatures. Tu i jo practicàvem. Jo t’obria els braços tramposament (molt a prop teu) i tu t’hi llançaves, amb aquella descoordinació que ara, avui, em sembla pura màgia i que et va proporcionar més d’un nyanyo. El teu pare i el teu tiet jugaven a un joc de Play al menjador i tu i jo els sentíem exclamar-se teatralment. De cop ho vas fer. Tu i jo soles i va i passa allò! Tothom ho explica així: és un dia concret que la canalla es llança a caminar. Em va fer riure molt que fos “el Dia de la Dona” i vaig pensar, llavors, que quan fossis molt gran t’ho explicaria i hi veuríem una part simbòlica. Aprendre a caminar el Dia de la Dona. Sonava Out of time dels Rolling Stones, perquè sempre te la posava. Em semblava que t’agradava molt. Ara ets més de Beatles.
Avui, secretament, celebro aquella fita. El vuit de març vas començar a caminar. En parlo amb les amigues amb qui vaig a córrer, que també tenen filles com tu, sorrudes i tan gracioses. Parlem molta estona de vosaltres, del món que us espera, de les vocacions, dels morros de cul de gallina que ens feu. Dels exàmens no estudiats, de com ens tracteu de ventafocs, de com us amoïna la guerra i de com us agrada la mascareta. Aquestes amigues tan valuoses que, per a vosaltres, són només “les mares”.
Entre les amigues moltes dones diferents, esclar. I totes elles (la transsexual, la mestressa de casa, la científica, la que no vol fills, la que vol dos-cents gats, l’esportista, la sexi, la frívola...) són dones que avui considero celebrants. Amb totes i amb cada una de les dones del món me n’aniria a sopar una sola vegada (dues, ja ho veuríem), perquè totes m’agraden i de totes en tinc una part. Espero que a tu et passi el mateix, perquè estaràs sempre molt contenta.
