El dia d’un país dividit

Els Estats Units celebren avui el Dia de la Independència i són tan grans en tots els sentits que són el país del món del qual sabem i compartim més coses. Han esdevingut un imperi sense colònies, però la seva força militar, els seus altaveus informatius, les seves universitats i la seva indústria de producció cultural popular són els més grans i influents del planeta i ens han colonitzat.

Han estat els amos de la narrativa: “Aquestes veritats són evidents per elles mateixes: tots els homes han estat creats iguals”, “L’única cosa a la qual hem de tenir por és a la por mateixa”, “L’arc de l’univers moral s’inclina cap a la justícia”, “No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”...

Però aquestes frases aspiracionals sonen antigues, com Obama quan deia “No hi ha una Amèrica liberal i una altra de conservadora, hi ha els Estats Units d’Amèrica”. No, hi ha dues Amèriques, ara més que mai. Vegin el Tribunal Suprem, amb la sentència sobre l’avortament o la regulació mediambiental. El Congrés està sentint aquests dies els testimonis sobre Trump, el president colpista. Els negres continuen omplin les presons i les llistes de morts per la policia. Amèrica, feta per immigrants, ha construït murs perquè no hi entrin, o hi entrin ofegats en un camió. El dret a portar armes està acabant amb el dret a la vida. Com deia un humorista: “En dic Somni Americà perquè has d’estar dormint per creure-te’l”.

I malgrat tot, són milions els americans que volen ser una societat lliure i oberta. Tampoc a Europa podem donar gaires lliçons, però sí compartir-ne una. La frase de la nova síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, a l’ARA: “No hem de ser tan pessimistes, i si lluitem ben lluitat contra determinades idees, no s’acabaran imposant. El món ara no és molt pitjor que abans”.