Avui comencen les classes i el dia s’ha posat tendre perquè tothom té un passat escolar gravat a foc que sempre torna.
A nosaltres ens van preparar per anar a la universitat i al mercat de treball, amb un nivell de coneixements que em temo que no arriba tan lluny avui en dia. Però aquella escola era un motlle on estampaven cada dia la nostra fràgil personalitat primerenca fins que sortíssim fets del gust i la mida de les convencions socials de l’època, i això incloïa la coerció física i psicològica. L’escola era un tub per on havíeu de passar tu i els quaranta ganàpies companys de classe, que per això se’ns anomena la generació del baby boom.
No ens van educar gaire en la responsabilitat individual sinó en el temor al càstig de l’autoritat, sota uns grans rètols, invisibles, col·locats a les aules, en què deia "No molesteu els adults". El truc per sobreviure-hi era passar inadvertit. Parafrasejant el clàssic, no t’havies de preguntar què podia fer l’escola per tu sinó què havies de fer tu pel prestigi de l’escola.
Per això recordem amb afecte els professors, que també n’hi va haver, que van saber fer aflorar el millor de nosaltres mateixos; aquells de qui vam percebre un sentit d’humanitat que oferia respecte, interès i passió. És per aquests, sobretot, que els records són tendres.
Educar avui en dia (en parlàvem al Criatures el cap de setmana passat) presenta la dificultat afegida de les pantalles, que xuclen tota l’atenció (també la dels pares) i ensenyen el món de manera fragmentada, sense que la canalla tingui eines per ordenar els missatges per prioritats. I malgrat tot, a partir d’avui es tornaran a produir a les aules milions de moments inoblidables, per a bé. Bon curs a tothom.
