ABANS D'ARA
Opinió06/03/2024

El dia que els catalans ens hem de fer sentir (2010)

Peces històriques

Editorial d’'El Punt'
i Editorial d’'El Punt'
Tria del catedràtic emèrit de la UPF i membre de l'IEC

Editorial del diari El Punt (10-VII-2010) en una fita històrica: la culminació infausta del procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya endegat per iniciativa del president Pasqual Maragall. Ara fa vint anys es va constituir la ponència encarregada de redactar un nou estatut. El Parlament va aprovar-lo el setembre de 2005, el Congrés de Diputats el març de 2006 i el Senat dos mesos després d’haver-lo “ribotejat”. Els catalans van aprovar el nou text en el referèndum -legal- de 18 de juny de 2006. Després de ser promulgat pel rei com a llei orgànica, el PP el va impugnar i el Tribunal Constitucional el va modificar el 28 de juny de 2010. Aquell final insensat i pèrfid (desautorització dels Parlaments i del rei) va provocar el creixement de l’independentisme.  

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Convocats per una iniciativa civil que ha rebut un contundent suport institucional, els catalans hem d’acudir avui a la manifestació de Barcelona per defensar-nos d’aquells que ens neguen. Avui, recordant el que va dir el president Francesc Macià quan el 14 d’abril de 1931 va proclamar la República Catalana, unes paraules que justament han servit d’inspiració al preàmbul de l’Estatut que reivindiquem sense retallades, ha arribat l’hora de proclamar al carrer que són el sentiment i els anhels dels catalans els que defineixen Catalunya com una nació. Els nostres drets ens els poden manllevar, però, de la dignitat, en som propietaris nosaltres i és el moment d’ajuntar-nos per demostrar-ho. La sentència del Tribunal Constitucional que ahir es va conèixer en la seva totalitat confirma la necessitat d’una resposta massiva: a la Constitució, estableix la sentència, només hi cap una nació, l’espanyola, o sigui que totes les altres sobrem, condemnades a una invisibilitat que no podem acceptar. Però aquesta no és només l’hora dels sobiranistes. Molta de la gent que acudirà a la manifestació ha estat lluitant durant anys a favor d’un encaix raonable en aquest estat en el qual ens veiem obligats a participar. Gent catalanista, federalista, independentista i de qualsevol altra sensibilitat política que, sense combregar amb la unitat indivisible decretada pel Constitucional, estava disposada a prorrogar el pacte de la transició per negociar una millora del sostre de l’autogovern d’acord amb les regles del joc, i que ara s’ha trobat amb la porta pels nassos. No hi ha encaix possible, ens diu la sentència, el pacte s’ha acabat. Avui toca dir-los que s’equivoquen. Que no només ataquen les opcions sobiranistes, que el seu és un atac a la democràcia perquè torpedina la voluntat popular expressada a través de les cambres parlamentàries que la representen i a través d’un referèndum inqüestionable. Avui toca prescindir de les baralles semàntiques i partidistes que els darrers dies han enterbolit la concreció de la convocatòria i cal apuntar-se a una manifestació que tothom sap prou bé quina bandera defensa i quin lema reivindica sense necessitat que ens ho recordin els que l’encapçalaran. Desfilarem rere el president de la Generalitat [José Montilla] perquè la primera autoritat institucional del país és qui millor l’aglutina i ho farem sense caure en cap provocació que pugui provenir dels sectors espanyolistes que aquests dies aprofiten l’èxit del miratge de la selección nacional de fútbol per intentar contrapesar els símbols de la nostra identitat. No ens hi juguem tan sols l’Estatut que ens han rebregat, ens hi juguem, tal com es podrà llegir en una de les pancartes, el dret a decidir què som i què volem ser. I els protagonistes serem nosaltres, no pas els que obriran la manifestació. A ells, als nostres polítics i a les nostres institucions, els pertocarà ser-ne, de protagonistes, a partir de demà, quan comencin a treballar per gestionar el resultat de la manifestació i per aconseguir que, efectivament, nosaltres decidim.