Estat d’excepció

Podia semblar una exageració el lema d’Òmnium, l’Assemblea i l’AMI per a la Diada, amb el mot democràcia i un rostre amb una franja vermella que li tancava la boca. Podia semblar-ho, però no ho era. La manifestació de la Diada, en suport a la llei de referèndum del Parlament i al decret de l’1-O signat pel Govern, va ser, en realitat, una defensa dels drets fonamentals, clarament amenaçats, que defineixen una democràcia. Això no va d’independència, s’ha repetit aquestes setmanes, sinó de democràcia. I és exacte.

1. El filòsof Giorgio Agamben sosté des de fa anys que l’estat d’excepció no és una excepció de l’estat de dret, sinó la seva regla. Des de llavors, emparant-se en els seus escrits, s’ha generalitzat en certs contextos la frivolitat d’una hipèrbole: considerar que, davant de qualsevol modificació restrictiva de la legislació, per provisional que sigui, les democràcies occidentals entren en l’estat d’excepció.

És cert que, després de l’11 de Setembre, enmig del debat entre llibertat i seguretat, són uns quants els estats que han introduït certes restriccions a certs aspectes de certs drets fonamentals. I així s’ha generalitzat una certa opinió, no unànime, però sí majoritària, que avala aquestes restriccions en defensa de la seguretat i de la vida. Però qualificar aquestes mesures d’estat d’excepció no deixa de ser una hipèrbole.

2. A l’estat espanyol s’ha generalitzat també en les darreres dècades, amb l’excusa de la lluita contra ETA, l’ús de mesures que, en molts casos, han posat en qüestió, quan no els han violat de forma explícita, els fonaments d’un estat de dret, cosa que ha acabat per estendre l’opinió segons la qual l’estat espanyol està afectat d’uns molt greus dèficits democràtics.

Així va passar amb el GAL, amb la detenció arbitrària i la tortura de militants independentistes catalans el 1992, amb la il·legalització d’Herri Batasuna el 2002 o amb el tancament del diari Egunkaria el 2003, quan l’estat espanyol va traspassar reiteradament la línia roja de les garanties dels drets fonamentals a què està obligat qualsevol estat de dret. Però també en aquest sentit seria una hipèrbole considerar que aquestes mesures equivalien a l’estat d’excepció, tot i que la seva extrema gravetat, que molts vam denunciar, col·locava l’estat espanyol entre la més deficitària, comparativament, de les democràcies occidentals.

3. Tanmateix, ara som en un altre lloc, i totes les instàncies de l’estat espanyol, des del seu govern fins al Tribunal Constitucional o la Fiscalia General de l’Estat, s’han conjurat per posar en marxa un conjunt de mesures que equivalen, ja no accidentalment sinó essencialment, a un estat d’excepció, tot i que no s’hagi proclamat de forma oberta. D’acord amb això, l’estat espanyol ha iniciat el procés de suspensió sistemàtica d’alguns drets fonamentals sense els quals ja no existeix, pròpiament parlant, estat de dret.

Em refereixo, esclar, a mesures de les quals hem tingut notícia en els darrers dies o hores:

El Tribunal Constitucional ha advertit els directius de TV3 i Catalunya Ràdio, en paral·lel a com la Fiscalia General de l’Estat ha requerit el TSJC perquè adverteixi els directius de mitjans privats, per dir-los què els permet publicar i què els prohibeix, en una violació del dret d’informació i de la llibertat de premsa que són pilars inalienables en una societat lliure i en un sistema democràtic.

La fiscalia ha donat ordre al major dels Mossos d’impedir la celebració del referèndum aprovat pel Parlament en l’exercici legítim de les seves funcions com a dipositari de la representació del poble de Catalunya, i de requisar urnes i qualsevol mena de material que pugui contribuir-hi, amenaçant de passada “autoritats, funcionaris públics i particulars” per “qualsevol conducta” (?) vinculada a la celebració del referèndum.

Un jutjat de Madrid ha suspès l’acte en favor del referèndum que havia de tenir lloc diumenge i que havia estat autoritzat per l’Ajuntament, en una violació del dret de reunió i de la llibertat d’expressió, que són també pilars d’un sistema lliure i democràtic. Seria incomprensible que Manuela Carmena i l’Ajuntament de Madrid acceptessin la suspensió de l’acte i que Podem es plegués a una violació tan escandalosa de drets fonamentals. Què passarà amb l’acte d’avui dijous a Tarraco Arena? S’atreviran a suspendre’l i prohibir-lo?

I aquest dimecres la Fiscalia General de l’Estat ha ordenat a les fiscalies provincials que citin “com a investigats” i “amb assistència de lletrat” 712 (!) alcaldes que han manifestat a la Generalitat la voluntat de col·laborar en el referèndum, indicant explícitament que siguin detinguts pels Mossos si no hi compareixen.

La gravetat de totes aquestes mesures només té un antecedent en la democràcia espanyola: l’estat d’excepció decretat per Milans del Bosch a València el 23-F, amb el qual prohibia activitats públiques i privades dels partits polítics, així com reunions, i la utilització de mitjans de comunicació, que van ser vigilats per la Policia Nacional.

L’estat espanyol, sense decretar l’estat d’excepció, d’acord amb la llei 4/1981 que el regula, està aplicant-ne sense garanties ni control els articles 16, 21, 22, 26 i 29, com es pot comprovar fàcilment, i està dirigint la repressió política i la persecució d’adversaris polítics i representants electes, funcionaris i fins i tot directors de mitjans de comunicació públics i privats, suspenent en la pràctica el dret d’informació i de reunió i la llibertat d’expressió i de premsa. És difícil no pensar que, amb tot això, no s’organitzi una causa general contra els deliris autoritaris de l’estat espanyol demanant, en la nostra defensa, empara internacional.

Realment, això no va d’independència, va de democràcia i de drets fonamentals. Espanya, avui, no és un estat de dret, és l’estat d’excepció.