Devorat per l’ambició

Manuel Valls sempre ha anat ràpid, a totes, i aquest cop no serà diferent. Si mai no li han faltat els atributs de la determinació ni de l’ambició, els últims anys l’han acabat posseint fins a arruïnar-li la carrera política a França i orientar-lo cap a Barcelona.

Els últims sis anys Manuel Valls ha passat de ser-ho tot en la política francesa a perdre-ho tot. Alcalde d’Évry, diputat, ministre de l’Interior, primer ministre d’Hollande quan el novembre del 2017 es declara l’estat d’urgència pels atemptats jihadistes. Valls té una extraordinària experiència política, és un orador esmolat i ha defensat amb vehemència posicions que van començar a l’entorn de l’esquerra socialista poc dogmàtica de Michel Rocard i han acabat en terra de ningú i flirtejant amb el que els francesos anomenen lepenització dels esperits. És a dir, la incorporació en el discurs central dels temes i la mirada sobre la immigració i la seguretat propis de l’extrema dreta.

Adora el combat

La política ha donat sempre sentit a la seva vida i Valls adora el combat. En la guerra s’envalenteix, serra les dents, tensiona la mandíbula i clava la mirada. Valls està convençut que sempre té raó i -és més- que el món li deu reconeixement per la seva brillant i permanent aportació pública.

Víctima del seu temperament, el Manuel Valls fill de Rocard es va perdre definitivament a Matignon, la residència del primer ministre, en la lluita cega per ocupar el lloc d’Hollande a l’Elisi i enervat per la presència d’Emmanuel Macron, un banquer a qui menyspreava i que gosava desafiar-lo en la carrera successòria. Valls l’anomenava “ le microbe ” i “ le macaron ” i, quan portava barba, “le jihadiste”, com explica Gaspar Gantzer a La politique est un sport de combat. El desembre del 2016 Valls va anunciar la dimissió per postular-se a la presidència de França, però va perdre les primàries amb l’ala esquerra del PS. En un gest que pagaria car i el convertiria de cara a l’opinió pública en l’oportunista per excel·lència, en un home sense paraula ni lleialtats i un pària polític, va donar suport a Emmanuel Macron un cop havia perdut davant Benoît Hamon les primàries dins el partit. El gest no l’hi va agrair ni Macron i avui Valls és diputat ras a l’Assemblea Nacional al si de LRM (La République en Marche), després d’haver renunciat a crear un grup independent. És un diputat fantasma que apareix en una tercera part de les sessions.

Però Valls sempre reneix i baixa a l’arena. Fred i calculador i de caràcter fort, a Le Monde es definia a ell mateix en una entrevista publicada fa un any com a “hermètic” i afegia: “No és que sigui un superhome. He après a deixar passar aquests períodes difícils. Són moments en què cal ser observador del que passa. Si es viu com una cosa personal, és un infern”. I després d’un silenci concloïa: “Tinc una força increïble dins meu”.

Vist que a França està sol políticament i no és una solitud respectada per la seva coherència sinó un aïllament expressat de la manera més crua en el marc polític i social, Valls ha girat la mirada cap a la ciutat on va néixer i gràcies a la qual torna a tenir focus públic i a ocupar el paper cuixé. Nacionalitzat francès als 18 anys va jurar “donar-ho tot per França” i ara jurarà per Espanya i Barcelona de la mà de Ciutadans i el PP.

La presència de Manuel Valls canvia l’escenari municipal. És un contrincant intel·ligent i temible, però la resposta d’ERC no li posarà les coses fàcils. El moviment d’Ernest Maragall, en un moment en què fins i tot els pujolistes reivindiquen l’herència de Pasqual Maragall, és important per als republicans i un gest clar que la llista unitària no és una opció tal com estan les coses amb els seus socis. Caldrà veure ara quin serà el candidat del PDECat, on ni Neus Munté ni Ferran Mascarell semblen les apostes de Carles Puigdemont, i també el paper que hi jugarà un altre paracaigudista, Jordi Graupera.

Fascinació

La presència de Valls, que no ha viscut mai a Barcelona, està inspirada i finançada per la burgesia intensament partidària de la unitat d’Espanya, que viu amb fascinació l’arribada de Mr. Marshall. El rep als seus salons i també a Menorca, on el candidat arriba amb el descapotable de gran cilindrada, i li prepara reunions en habitacions d’hotel que convoca Societat Civil Catalana. Una burgesia amb mentalitat provinciana incapaç d’entendre què és el moviment sobiranista.

La cursa electoral per Barcelona s’està posant interessant quan la ciutat més ho necessita. Barcelona ha perdut l’aura i necessita polítiques a mitjà i llarg termini que recuperin l’energia interna, la creativitat, la innovació, que controlin les conseqüències del turisme, que la facin habitable i neta. Que hi permetin llogar un pis.