La “devaluació interna” no era necessària
Constitueix un lloc comú entre economistes i polítics afirmar que un dels fets que està permetent que Espanya estigui sortint de la crisi és la reducció de salaris com a conseqüència de les reformes laborals aprovades en els últims anys. Aquesta “devaluació interna” hauria substituït les devaluacions de la pesseta que van permetre superar les crisis de 1974-85 i 1992-94.
La idea que les devaluacions són la cura de les crisis es basa en el següent argument. En primer lloc, les crisis es deurien a la pèrdua de competitivitat de l’economia espanyola, on els costos haurien pujat més de pressa que als països de l’entorn. Això faria que els productes d’importació fossin més atractius que els interns i que les exportacions no ho fossin gaire. Per tots dos motius les empreses espanyoles perdrien demanda i es generaria atur, el qual, per la seva banda, contrauria encara més la demanda de tota mena de productes. La devaluació de la pesseta permetria una immediata millora dels costos de producció en relació amb els de l’exterior, alhora que encariria els productes d’importació. Totes dues coses desviarien demanda cap als productes interns, les empreses contractarien més personal i la crisi remetria.
La història anterior s’adapta prou bé a les dues crisis anteriors: totes dues van anar precedides d’un diferencial d’inflació significatiu entre Espanya i els països de l’entorn, en totes dues es va procedir a devaluacions molt importants de la pesseta (del 67% i del 30%, respectivament) i en totes dues la recuperació va ser molt ràpida; tan ràpida com ho està sent aquesta.
Ara bé, el paral·lelisme amb una “devaluació interna” que estaria guarint-nos de la crisi actual em sembla fora de lloc.
En primer lloc, perquè el nostre atur no prové de la pèrdua de competitivitat de les nostres empreses exportadores (l’automòbil, la química, el turisme...) sinó de la contracció del sector de la construcció, un sector protegit de la competència exterior i que s’havia hiperdesenvolupat empès per una bombolla financera. D’altra banda, la crisi financera i la caiguda del preu de l’habitatge van espantar una població que s’havia endeutat en excés, i que hi va respondre posposant el canvi de cotxe i reduint les sortides de cap de setmana, deprimint així la resta de sectors econòmics.
En segon lloc, alguns salaris han baixat, però durant la crisi no hi ha hagut res semblant a una “devaluació interna”: els preus (al consum i industrials) no han crescut al llarg de la crisi a un ritme inferior a Espanya que a França o a Alemanya.
En tercer lloc, la recuperació que estem vivint no està empesa per la substitució d’importacions. Considerem el nostre sector més exportador, l’automòbil, que està experimentant una recuperació extraordinària. L’any 2015 s’han produït a Espanya 316.000 turismes més que quatre anys enrere. Ara bé, d’aquests, més de la meitat (175.000) han anat destinats al mercat interior. Per valorar aquesta dada cal tenir present que entre un 85% i un 90% de la producció espanyola va destinada a l’exportació, o sigui que el que és espectacular és la recuperació de les matriculacions, que han crescut en 227.000 unitats (un 28%!). Dit d’una altra manera, el que està tibant amb més força de l’automòbil és el mercat interior. Ara bé, una “devaluació interna” el que hauria d’haver fet és deprimir aquest mercat, i, per tant, en el millor dels casos no ha tingut res a veure amb la recuperació. El que ha passat és que aquella població espantada, o ha deixat d’estar-ho o s’ha cansat d’esperar per canviar el cotxe.
Pel que fa als costos per treballador, i sense deixar el sector de l’automòbil, tampoc no s’observa res semblant a una “devaluació interna”, ja que hi han augmentat un 4% en els últims quatre anys.
Si ens referíssim al turisme, tampoc no sembla versemblant la pretensió que la seva espectacular recuperació es degui al fet que els salaris hagin caigut uns pocs punts. De fet, no sento a ningú afirmar tal cosa.
En definitiva, el creixement forassenyat de la construcció en els anys de la bombolla va atraure una quantitat enorme d’immigrants que ara no tenen feina i que competeixen per ocupar els llocs de treball poc qualificats, des de caixer de supermercat fins a netejador. Com que el nostre model productiu genera pocs llocs de treball que no siguin de baixa qualificació, sobren treballadors de tota mena, i per això estan baixant els salaris dels nous contractes.
La “devaluació interna” és una bona notícia per als empresaris, i en particular per als que contracten mà d’obra poc qualificada, però ni té res a veure amb la recuperació ni és una bona notícia per a la societat.