En deute amb les supervivents
El febrer de 2020, la Universidad Carlos III publicava una investigació que confirmava el que les professionals del dret detectem cada dia. Tant en la via penal, a través de la indemnització fixada en la condemna, com en l’atorgament de les ajudes per a víctimes de violències sexuals, l’administració falla. Algunes dades de la investigació són indigeribles: la meitat de les perjudicades perceben la quantitat irrisòria de 166 euros i triguen cinc anys de mitjana a percebre-la.
Quan s’analitza aquest fenomen, sempre es prioritzen explicacions de caràcter tècnic. Però queda a l'obaga un dels seus orígens: la seva errònia conceptualització. Les violències sexuals, actualment, encara s’interpreten com una infracció individual motivada per un impuls sexual, en lloc de com un acte de poder masculí vehiculat a través d’un atemptat a la llibertat sexual. Per trencar aquest sostre conceptual podem aprendre del camí recorregut per les violències sexuals en cas de conflicte armat, que són les úniques que han assolit un estatus de violència política. Aquest assoliment qualitatiu ha permès que no es qüestioni que el seu impacte desborda l’esfera física i emocional i abasta la identitària, la ciutadana, la comunitària, la reproductiva i la política, entre d’altres.
Reconèixer el fonament polític de les violències sexuals té conseqüències determinants. La primera és el consens legal i social que aquestes violències han de ser reparades en totes les seves dimensions, individuals i col·lectives. La segona és la raó de ser d’aquella reparació, que no pot provenir de l’empatia o de la solidaritat, sinó d’una obligació legal vinculant construïda sobre el principi de responsabilitat. La tercera és ampliar el catàleg dels subjectes obligats a reparar. Va sent hora d’avançar cap al paradigma de la corresponsabilització i que l’Estat garanteixi de forma subsidiària aquesta reparació quan l’infractor no l’assumeix. La societat també se n’hauria de corresponsabilitzar, i cada agent social, fos institució, sindicat, mitjà de comunicació o entitat, hauria de trobar formes, encara que fossin simbòliques, de col·laborar en la reparació de les supervivents.
Les experiències internacionals de reparació de les violències sexuals en cas de conflicte armat, amb els seus encerts i desencerts, ens poden servir de guia per construir un sistema efectiu de reparació, que es podria estendre a totes les violències masclistes. Aquest sistema hauria de requerir, en primer lloc, que la reparació sigui integral i cobreixi totes les esferes del dany a curt i llarg termini: l’afectació física, la moral, les pèrdues econòmiques i d’oportunitats, l’afectació pròpia i la de les persones de l’entorn de l’agredida que es vegin directament afectades. En segon lloc, que la reparació no depengui d’una denúncia legal, ja que moltes dones no poden arriscar-se a denunciar. En tercer lloc, el reconeixement: les dones que sí que denuncien, quan ho fan, s’exposen molt, i a canvi haurien de tenir dret a exigir que el procediment legal servís en si mateix per reparar-les, durant tota la seva tramitació, amb independència del resultat final. Això requeriria que es reconegués el seu valor com a persona, la seva credibilitat, la legitimitat de la seva denúncia, la seva condició de víctima, el fet que no s’és responsable de la violència que s’ha patit, la seva capacitat d’aportar elements per impulsar el procediment, i la seva capacitat de resiliència per superar els danys patits.
Conceptualment, una premissa bàsica inicial per a la construcció d’un sistema de reparació eficient passa per assumir que no es pot reparar adequadament allò que no s’està comprenent. La perspectiva de gènere ens permetrà entendre la funció discriminatòria estructurant de les violències sexuals, la seva gravetat i totes les dimensions del seu impacte. Imaginem-nos quin potencial reparador tindria que les sentències de condemna reconeguessin que aquella agressió concreta ha succeït perquè el sistema està fallant en la seva prevenció i en desterrar la cultura de la violació! Una segona premissa bàsica és la de la participació de les dones a l'hora de dissenyar el sistema de reparacions. Mai es pregunta a les supervivents què les faria sentir reparades, més enllà de la fixació d’una indemnització irrisòria, que difícilment s’acabarà percebent. Una tercera premissa és la de la perspectiva interseccional: les violències sexuals no impacten de la mateixa manera en totes les dones i el sistema de reparacions ho ha de tenir en compte.
I una darrera premissa, la més menystinguda i alhora la més potent, és la de la vocació de transformació, com a garantia de no repetició. Cada agressió individual s’emmarca en un context social de discriminació i, per tant, les reparacions individuals s’haurien d'orientar a canviar les estructures que les han originat. La garantia de no repetició es plasmaria en mesures com l’eliminació de traves per facilitar l’accés de les dones a la justícia en general, la promulgació o modificació de lleis, la modificació de criteris interpretatius o de protocols, l’establiment de prohibicions de revictimització durant el procediment legal i, molt urgentment, la formació obligatòria dels operadors jurídics. En la seva vessant pràctica, un sistema de reparació efectiu hauria d’oferir ajudes urgents per atendre les necessitats immediates i evitar danys irreparables, i també hauria d’oferir un ventall d’opcions complementàries, combinant les reparacions judicials i les administratives.
Qualsevol societat que vulgui preservar la convivència i una certa qualitat democràtica ha de reparar les violències que afecten els seus integrants. Si el sistema està fallant en la prevenció i en la sanció de les violències sexuals, almenys hauria de responsabilitzar-se de reparar-les. La ciutadania també hauríem d’assumir la nostra quota de responsabilitat. Com a primer pas, hauríem de deixar de culpabilitzar i d’estigmatitzar les dones que pateixen violències sexuals i començar a reconèixer-les com a lluitadores.
