Estem en deute amb el Clínic
Crec que és just reconèixer que Barcelona està en deute amb l’Hospital Clínic. Abans de la pandèmia ja ens posàvem les mans al cap per la saturació i la congestió de l‘hospital, però després d’aquests mesos i dels merescuts aplaudiments, cal començar les obres.
Ara ocupa dues illes de l’Eixample, en edificacions que han envellit. El Clínic necessita més quiròfans i més i millors habitacions. Els hospitals són com temples sagrats, perquè hi naixem i probablement hi morirem. La dificultat rau en la magnitud dels nous espais: s’estima que li calen 200.000 m2 nous. Penseu que una illa de l’Eixample té uns 50.000 m2 construïts, i entendreu que el nou Clínic serà un espai voluminós. A més, mentre es facin obres, el Clínic actual ha de seguir funcionant. Un hospital no és com un mercat, que es pot tancar i moure’l de manera provisional a un altre lloc.
Per tal de contribuir al debat públic sobre la seva ubicació, i amb un intent d’aportar-hi els meus coneixements, repasso les opcions que han transcendit:
1) La primera opció va motivar l’enderroc de la caserna de bombers al carrer Provença, però el pas de l’AVE i la consolidació del Mercat del Ninot ho van fer inviable, perquè deixava de ser possible unir la nova illa amb el recinte hospitalari. Aquest solar ja s’ha fet petit.
2) Llavors es va assumir que caldria una ampliació “discontínua”, i es va parlar del recinte de l’Escola Industrial. Era un lloc convenient perquè el sòl és públic i està relativament a prop. Però precisament perquè és un oasi d’equipaments dins de la ciutat, està farcit de programa. El recinte és, fundacionalment, una superilla genuïna de l’Eixample, descaradament agosarada perquè allà s’aturen els carrers. No és que s’hi pugui passar a poc a poc en cotxe; és que no s’hi pot accedir. Hi ha activitats esportives, docents, les oficines de la Diputació, i uns espais verds i de jocs que destaquen enmig de la densitat de l’Eixample. Pretendre col·locar-hi, a més, el nou volum de l’Hospital Clínic sense reconèixer les afectacions que això tindrà sobre les activitats educatives i els usos veïnals és poc realista. És un lloc massa emblemàtic amb usos massa consolidats com per subordinar-lo a un hospital de la importància del Clínic.
3) En aquest mateix diari he llegit de la Maria Ortega que també en algun moment s’havia apuntat al recinte de la Maternitat, però la seva proximitat al Camp Nou en condicionen l’accessibilitat i les emergències. D’altra banda, el recinte també està farcit de treballadors públics de la Diputació, i té els mateixos condicionants patrimonials que l’Escola Industrial.
4) Hi ha qui parla de la Fira de Montjuïc, però el valor patrimonial del seu conjunt i l’activitat econòmica del recinte són importants a nivell metropolità. Segur que caldrà repensar el model dels congressos internacionals en vista de les restriccions als viatges, però em sembla essencial preservar la funció original de la Fira de Mostres: un espai que es va crear per impulsar les vendes de tot allò creat a Barcelona. La Fira és una porta oberta a les exportacions que si es tanca ens condemna a ser un país importador. D’altra banda, Montjuïc té vocació de parc: el que té valor és l’assentament dels pavellons enllaçats, que generen grans terrasses i miradors cap als Tres Turons. Si s’hi hagués de fer alguna cosa, a aquest gran pulmó verd de la ciutat, seria treure-li densitat, en lloc d’afegir-hi bullici.
5) La Sagrera. Ernest Maragall va proposar traslladar mig Clínic a Sant Andreu o Sant Martí, la qual cosa em sembla una proposta valenta i de justícia territorial. Però el Clínic és l’hospital de referència de l’Eixample, i és difícil pensar que els veïns acceptaran reduir els nivells de serveis.
6) I llavors llegeixo Xavier Monteys a El País insistint en l’opció del Clínic a la Model. És inevitable considerar aquesta opció. La Model ocupa dues illes de l’Eixample i té qualificació d’equipament. Objectivament, els hospitals i les escoles són els serveis més universals i més oberts de les ciutats. És un lloc molt pròxim al Clínic actual, i a tocar de Sants, gran i molt cèntric. La Model té una càrrega històrica traumàtica, i és difícil pensar que es podrà esborrar la memòria dels assassinats comesos, com el de Puig Antich. El procés participatiu va posar de manifest que no hi havia conclusions unitàries sobre la col·locació d’habitatges a les antigues cel·les, i precisament perquè crec en la importància dels processos participatius, coincideixo amb Monteys que cal considerar l’opció de construir el nou Clínic a la Model. L’hospital es mereix un emplaçament com el que va tenir Domènech i Montaner quan va construir la joia modernista del Sant Pau. El Clínic no es pot col·locar en un racó, i després d’aquest any tan traumàtic, voldria animar la comunitat hospitalària del Clínic a considerar-ho: són una veu autoritzada per parlar de la qüestió.
Maria Sisternas és arquitecta i consultora.