Bescanviar deute per clima
És imminent una crisi de deute global. Abans que el covid-19 arrasés el món, el Fons Monetari Internacional ja havia advertit sobre les càrregues de deute públic dels països en desenvolupament, fent notar que la meitat dels països d’ingressos més baixos corrien “un alt risc de sobreendeutament”. Mentre la crisi econòmica s’agreuja, aquests països experimenten profundes contraccions de producció, al mateix temps que els esforços per l’impacte del covid-19 exigeixen un enorme increment de les despeses.
Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament, els pagaments dels deutes externs públics per part dels països en desenvolupament costaran entre 2,6 i 3,4 bilions de dòlars només els anys 2020 i 2021. Per tant, els analistes suggereixen que gairebé el 40% del deute extern sobirà dels mercats emergents i de frontera podria estar en risc de no poder pagar-se l’any vinent.
Pitjor encara, les mesures per fer front a aquesta crisi del deute xocaran amb els esforços globals per combatre el canvi climàtic, la desigualtat i altres crisis globals creixents. Per tant, ens cal pensar de manera creativa sobre com perseguir múltiples objectius alhora. D’una banda, hem d’aconseguir una recuperació sòlida de la crisi induïda per la pandèmia i, de l’altra, cal mobilitzar bilions de dòlars per a la transició a una economia baixa en carboni, socialment inclusiva i financerament estable.
A l’abril, els ministres d’Economia del G-20 van tirar endavant una iniciativa per suspendre temporalment el pagament del deute als països més pobres mentre es resol la crisi del covid-19. Malauradament, pocs països deutors han acceptat aquesta oferta, per por a la reacció dels mercats i de les agències de qualificació. A més, els prestadors del sector privat s’han negat majoritàriament a prendre-s’ho amb paciència, cosa que ha minat els esforços dels governs.
En absència d’altres formes de suport financer, no hi ha manera que l’economia mundial torni als nivells de creixement previs a la pandèmia sense córrer el risc d’una crisi climàtica severa i de més malestar social. Els climatòlegs ens diuen que, per complir amb els objectius de París, les emissions de diòxid de carboni han de caure al voltant del 45% el 2030, i del 100% el 2050. Considerant que els efectes del canvi climàtic ja s’estan notant a tot el món, els països necessiten amb urgència incrementar les seves inversions en adaptació i mitigació climàtica. Però això no serà possible si els governs estan sumits en una crisi de deute. La necessitat de pagar el deute portarà els països a buscar ingressos en les exportacions al preu que sigui, incloent-hi retallar diners en infraestructures climàticament resilients i incrementant l’ús de combustibles fòssils i l’extracció de recursos. Això faria baixar encara més els preus de les primeres matèries i crearia un cicle catastròfic per als països productors.
A la llum d’aquestes qüestions, el G-20 ha instat l’FMI a “explorar eines addicionals que puguin satisfer les necessitats dels seus membres mentre es desenvolupa la crisi, aprofitant experiències rellevants de crisis anteriors”. Una de les eines que s’haurien de considerar és un mecanisme de “bescanvi de deute per clima”. Als anys vuitanta i noranta els països en desenvolupament i els seus creditors van implementar “bescanvis de deute per naturalesa” mitjançant els quals l’alleujament del deute s’associava a inversions en reforestació, biodiversitat i protecció dels pobles indígenes. Aquest concepte ara hauria d’expandir-se per incloure inversions centrades en les persones i que abordin el canvi climàtic i la desigualtat. Els països en desenvolupament necessitaran recursos addicionals si volen poder deixar els combustibles fòssils sota terra, invertir prou en adaptació climàtica i generar oportunitats d’ocupació del segle XXI. Una solució per a aquests recursos és un alleujament del deute condicionat a aquesta mena d’inversions.
Una eina política d’aquest tipus no només ens col·locaria en el camí de la recuperació, sinó que també podria ajudar a prevenir futurs problemes de sostenibilitat del deute que poguessin sorgir a mesura que les existències de combustibles fòssils i les infraestructures no resilients esdevinguessin “actius immobilitzats”. És més, la dràstica caiguda del cost de l’energia renovable representa una oportunitat per fer un gran esforç d’inversió en infraestructura energètica de carboni zero.
Alguns economistes estimen que posar l’economia mundial en la trajectòria necessària per limitar l’escalfament global a 1,5 °C generaria uns 150 milions de llocs de treball a nivell mundial. Al mateix temps, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient ha demostrat que els plans de producció actuals portarien les emissions atmosfèriques molt més enllà del límit sostenible. Per complir amb els objectius de l’Acord de París, per tant, més del 80% de totes les reserves comprovades de combustibles fòssils hauran de mantenir-se sota terra. Amb els bescanvis de deute per clima podríem impulsar la transició a una economia de menys carboni, estabilitzant al mateix temps els preus de les primeres matèries i permetent que els països en desenvolupament inverteixin en desenvolupament sostenible.
És innegable que molts països necessitaran un alleujament del deute per respondre a la crisi del covid-19 i per, després, construir economies climàticament resilients d’una manera socialment inclusiva. Per a molta gent dels països més vulnerables al canvi climàtic, aconseguir els recursos per fer aquesta mena d’inversions és una qüestió de supervivència.
El G-20 ha instat l’FMI a desenvolupar noves eines i estratègies de cara a presentar-les a les cimeres de la tardor. Un acord global ambiciós per canviar deute per acció climàtica i equitat social hauria de posar-se al capdamunt de l’agenda.
Són coautors d’aquest article Kevin P. Gallagher, director del Centre de Polítiques de Desenvolupament Global de la U. de Boston; Stephany Griffith-Jones, directora del Programa de Mercats Financers de la U. de Columbia; Jörg Haas, director de Política Internacional a la Fundació Heinrich Böll; i Ulrich Volz, director del Centre SOAS per les Finances Sostenibles.
Copyright Project Syndicate
