Deures per a tothom
La gran novetat de la riuada històrica que va desbordar ahir els carrers de Barcelona no va ser la xifra monumental de manifestants, ni tan sols l'increïble ventall d'edats i classes socials que s'hi van veure. La sorpresa va ser la concreció absoluta de les reivindicacions que s'hi van sentir. Els intents d'aigualir el missatge que havien presidit les hores prèvies a la manifestació, les manipulacions d'última hora per intentar sembrar confusió, van passar ahir a millor vida. L'11 de setembre del 2012 és el dia solemne en què aquest país va deixar de ser ambigu. S'han acabat els subterfugis, les excuses i les mitges veritats i els qui han jugat fins a última hora al joc caducat de la puta i la Ramoneta avui ja no poden sortir a la foto. Una massa impressionant de centenars de milers de persones va emetre ahir un missatge tan nítid que es pot resumir en una sola paraula: independència. És cert, no va ser un missatge vinculant i ahir ningú no va anar a les urnes. Però els partits polítics ja no poden fer com aquell 10 de juliol en què van amagar el cap sota l'ala i es van presentar a les següents eleccions amb un gran i anacrònic "Ara no toca". L'11-S ha posat uns deures molt clars, que diuen així: el model actual està esgotat, i facin el favor de tenir en compte en el programa electoral de les properes i imminents eleccions un full de ruta que sigui fidel al que ahir vam demanar.
Ara bé, l'èxit aclaparador de l'11-S no tan sols posa deures als polítics: n'imposa també als mateixos organitzadors i al moviment popular que, molt per davant dels partits, lidera aquesta gran revolta. I és que, de sobte, un grup significatiu de gent que s'ha passat mitja vida militant des de la marginalitat de l'independentisme es troba que ocupa ara l'espai central i majoritari de la societat catalana. A aquest immens corrent, totalment transversal i del qual no es pot apropiar cap partit, li tocarà a partir d'avui afrontar un nou repte, potser el més difícil, i potser l'últim: ara és quan toca demostrar una immensa i sincera generositat amb els qui no són independentistes. Si els sobiranistes que durant anys s'han vist menyspreats i acorralats pel fet de ser-ho fan pagar ara amb la mateixa moneda els qui no pensen com ells, cometran una equivocació fatal que posaria en risc l'èxit de tot el procés. Just quan l'independentisme s'ha fet majoritari és quan li toca formular un discurs acollidor per a la minoria que no ho és. S'apropa l'hora Mandela , el moment difícil en què cal ser desproporcionadament generós amb qui no ho ha estat amb tu. El victimisme i la queixa ja no tenen més recorregut i caldrà que per una vegada les mínimes diferències entre persones i partits no siguin vistes com una alta traïció. És una obvietat que a Ítaca només s'hi arribarà amb renúncies, decepcions i una bona dosi de patiment, i que la puresa existeix només a la ficció. Quan hagin passat les setmanes no n'hi haurà prou reclamant als polítics que integrin amb rapidesa tot el que es va dir ahir. Caldrà que la resta ens preguntem també què hem fet per avançar.
