L’educació actual peca d’un excés d’indulgència, que és tan nociva com un excés de rigor. El pecat consisteix a col·locar l’infant o el jove en una posició d’omnipotència narcisista. Ha de ser autònom i escollir, fins i tot sobre tot allò que encara no ha viscut ni conegut. L’educació confon la llibertat amb l’obtenció d’una satisfacció immediata. Per damunt de tot no s’ha de frustrar el més jove. Les tecnologies juguen a aquest joc, i contribueixen a la dispersió i a la distracció temporal. Tanmateix, cercar una satisfacció sense fi suposa obtenir una frustració també infinita, perquè mai no acabem d’estar del tot satisfets. Llavors, la cultura actua des del principi de realitat, proposant una altra forma de satisfacció, a condició d’ajornar la que domina en el moment. Seure una estona en una cadira i llegir. O tocar el violí i que soni bé. El principi de realitat promet un reconeixement en el futur a canvi d’una renúncia en el present. La civilització demana paciència.
Llegir, d’entrada, no satisfà ningú. Ni grans ni petits. El text se’ns resisteix. Desxifrem lentament, trobem paraules desconegudes que couen com una urticària. Els infants de l’Escola del Mar van escriure com és de complex llegir: “Gairebé tots els llibres que tenim contenen, a més d’un gran nombre de frases llargues i difícils, una abundor de paraules que literàriament estan molt bé, però que no són de l’ús de les criatures, i com que les desconeixen els fan perdre el fil de la narració”.
Llegir també vol dir imaginar coses que no veiem. El pensament simbòlic treballa les absències. Ja no tenim a la pantalla de l’ordinador l’escenari i els personatges com si fossin un menú d’autoservei. Qui llegeix els basteix en el seu cap, els fa bellugar, fins i tot pot canviar la història. Només es desenvolupa la imaginació inventant altres realitats per mitjà de la literatura, l’art, el teatre.
El problema actual és que aquesta renúncia a la satisfacció voladissa no la rebutgen només els més joves (que per això són menors), sinó també, en bona mesura, els adults. Qui té la responsabilitat de fer-se càrrec dels més joves està igualment penjat de les tecnologies, llegeix poc perquè no té temps i (resumint) no vol problemes. Eliminar les lectures “obligatòries” és una manera de preservar la lògica de la satisfacció voladissa. He parlat amb joves que creuen que no cal que t’agradi llegir per ensenyar a llegir, perquè llegir és una tècnica i ja està. També he parlat amb joves que són grans lectors.
Llegir és un deure moral. Comporta la responsabilitat de fer el que considerem bo perquè tenim una visió de país i d’un patrimoni compartit: Flaubert és patrimoni cultural francès. Quin és el nostre? En canvi, l'obligació –a falta d’una visió del deure– s’administra des del constrenyiment arbitrari, el “perquè ho dic jo”. L’adult responsable assenyala el deure, encara que es pugui equivocar. En canvi, qui fa el passerell només coneix l’obligació. I així, solament a base d’obligacions, la civilització s’esbocina.
