Deu minuts al Senat
La superfamosa pel·lícula que tothom coneix aquí pel seu títol en castellà, Solo ante el peligro (tan popular que s'ha incoporat fins i tot al llenguatge quotidià com a frase feta), i que en català (fent seguidisme del títol castellà, perquè tothom pogués identificar-la) es va traduir com a Sol davant el perill, no es titula realment així. El títol original és High noon, que es podria traduir com a A sol alt, o A ple migdia, ja que aquesta és l'hora fatídica que s'acosta minut a minut al llarg del film, l'acció del qual transcorre en un suposat temps real.
La compareixença del president Pere Aragonès al Senat no va tenir lloc ben bé al migdia (eren les onze) ni el va deixar tot sol davant de cap perill, encara que així és com es va vendre des del Govern i ERC. Aragonès va disparar durant deu minuts, però no es va quedar a veure com li responien els pistolers (és llenguatge figurat, eh) del PP, que eren els presidents i presidentes autonòmics d'aquest partit, onze en total, cinc dels quals ho són en virtut dels corresponents pactes amb l'extrema dreta. D'aquests cinc, dos —Carlos Mazón, de la Generalitat Valenciana, i Marga Prohens, del govern de les Illes Balears— eren especialment significatius, per les furibundes polítiques contra la llengua catalana que desenvolupen, de bracet amb Vox, als respectius territoris.
La llengua, precisament, va formar part de la munició a la qual va recórrer el president català, que es va cenyir escrupolosament als deu minuts que se li havien assignat per a la seva intervenció. Dèficit fiscal, Rodalies, boicot legislatiu contra el Parlament per part del Tribunal Constitucional, defensa de la llengua, defensa dels consensos (català a l'escola, fi de la repressió contra l'independentisme, celebració d'un referèndum d'autodeterminació) i, lògicament, defensa de l'amnistia. Amnistia per a què? Segons Aragonès, per resoldre per vies polítiques un conflicte que és polític, deixant enrere empresonaments, exilis, multes, processaments, espionatges i la causa general contra l'independentisme català. I arribant a un referèndum “com el d'Escòcia”, és a dir, amb una pregunta binària i en què el cens cridat a votar fos el de Catalunya i no el de tot l'estat espanyol. En definitiva, el credo d'ERC (i també, en línies generals, el de Junts) ara mateix.
Com a la pel·lícula, la negociació de l'amnistia es produeix en un temps només aparentment real, perquè, mentre es van dient coses sobre l'amnistia (poques de concretes), allò que es negocia, amb prou silenci i sigil per part de les múltiples parts implicades, és la investidura de Pedro Sánchez. I, amb ella, un programa d'acció política per a la propera legislatura (un de real, no les cartes als Reis que diàriament li envien a Pedro Sánchez, en públic, ara el portaveu d'un partit i suara un altre). Al costat d'això, hi ha un detall sobre el referèndum d'Escòcia que se sol ometre, i és que els independentistes el van perdre. Mentrestant, la dreta espanyola es queda sola udolant al Senat, com ho fan als westerns els llops damunt els turons.