Deu minuts de Pujol

La fugaç reaparició del president Pujol té diversos nivells de lectura. Un de personal: malgrat la salut atrotinada dels seus 91 anys, Pujol és perfectament conscient que, amb el desprestigi que l’acompanya a ell i a la seva família, val més que no parli gaire públicament, perquè encara se li girarà en contra. I, normalment, se n’està. Però abans-d’ahir la temptació va ser superior a ell i no va poder evitar-ho. Allà on es parla de fets sobre els quals va tenir responsabilitat i que afecten decisivament Catalunya, com el del mal finançament de la Generalitat, torna a sortir el Pujol pugnaç i analític de tota la vida, ara en la missió que la història tingui en compte la seva versió.

El retrat històric de la Transició que va pintar amb quatre pinzellades va ser enlluernador: un govern espanyol amb un president contra les cordes, acusat de traïdor pels seus, i un vicepresident militar espantat pels assassinats d’ETA (el 1980, ETA va matar una persona cada dos dies i mig, de mitjana) però, en el fons, molt més espantat per si Catalunya “se echaba al monte”. L’expressió “Als bascos els donarem el concert i a vosaltres us donarem la llengua” explica quin concepte tenien d’ells mateixos els detentors de la paella pel mànec.

Finalment, la política. Catalunya i el País Basc han exhibit cordialitat en públic però sempre s’han mirat de reüll. El socialista basc Jesús Eguiguren va dir fa anys a l’ARA que Catalunya encara paga la derrota en la Guerra de Successió, mentre que les províncies basques “li posaven la catifa al Borbó”. El resultat és que l’Estat ha honorat l’acord sobre el concert basc i, en canvi, sobre la llengua, que és tant com dir sobre el reconeixement de les diferents identitats, no es pot dir el mateix. En relació al català, segona llengua més parlada a Espanya, l’Espanya no actua ni com a estat propi ni com a estat propici.