Déu me'n guard

Deia ahir que l'aglutinació impedeix que certes locucions lexicalitzades es facin servir erròniament com si els mots que les formen fossin autònoms. Escriure adéu-siau bloqueja que algú digui o escrigui a Déu sigueu o a Déu siguis.

Però de vegades resulta difícil destriar una locució lexicalitzada d'una expressió en què els mots que la formen mantenen la seva llibertat. ¿Hem de dir "déu me'n guard de dir-ho", "déu em guardi de dir-ho" o "déu me'n guardi de dir-ho"?

La forma arcaica guard ja indica un cert grau de lexicalització: si es manté és perquè està encapsulada. Jo, clarament, prefereixo "déu me'n guard de dir-ho", una forma que un dia podríem acabar escrivint com a déu-me'n-guard (o deumenguard ) i que expressa rebuig o por davant una eventual acció.

En aquest punt el DIEC divergeix del GDLC. L'un només recull "Déu em guardi de..." al costat de "Déu no ho vulgui..." A l'altre, en canvi, hi ha "Déu me'n guard d'haver-hi d'anar".

Sembla més coherent el GDLC, perquè les formes del DIEC no són pròpiament formes lèxiques. A més, sona més idiomàtic i genuí déu me'n guard que déu em guardi.

La lexicalització no deixa conjugar el verb i dóna a les formes que s'han salvat fossilitzades sentits específics. Déu vos guard , com bon dia , saluda; déu me'n guard rebutja rotundament fer una cosa; i déu nos en guard vol allunyar un mal possible. En canvi, déu us guardi , déu em guardi i déu ens guardi diuen el mateix i com si et plau són formes estranyes al català d'avui.