La victòria de la selecció espanyola de futbol ens ofereix una magnífica oportunitat per reflexionar sobre els mecanismes que sostenen allò que en diem cohesió social. Fins i tot, és útil per als qui anaven amb la selecció anglesa, o per als que no van seguir l’esdeveniment. I il·lustra sobre la potent dimensió política d’allò simbòlic. Vet aquí deu lliçons que se’n poden aprendre.
La primera lliçó i la més òbvia és la de la dimensió política de l’esport, sobretot si es tracta de seleccions o de delegacions dites nacionals, com el cas de la roja a Berlín o dels representants olímpics a París. Es tracta d’una relació que a Espanya sol ser blasmada quan no s’ajusta al model territorial de dependència política constitucional, però que és esperonada quan es tracta de la unitat de la pàtria i l’orgull de formar-ne part.
Tot i que també era un fet explícit, no s’ha posat gens d’èmfasi en el fet que Espanya disputava el campionat amb Anglaterra. És a dir, s’enfrontaven un estat contra una nació. No es jugava ni contra les seleccions d’Escòcia, ni d’Irlanda del Nord ni de Gal·les. I el Regne Unit no va trontollar, com sí que ho faria Espanya si reconeixia que dels jugadors principals, quatre podrien haver format part d’una hipotètica selecció catalana i cinc d’una de basca.
La tercera lliçó va per als que limiten la qüestió de la cohesió al combat de la desigualtat social. Ho podríem discutir, però el cas que ens ocupa demostra que la cohesió nacional se situa en un altre pla, i que les representacions simbòliques se sobreposen a les socials. Que fins i tot poden ser més fortes –s’ha dit que el futbol és interclassista– o, si es vol, que fins i tot oculten les desigualtats.
En aquest darrer sentit, en quart lloc, els mecanismes d’adhesió simbòlica sabem que són socialment i políticament importantíssims, ni que des d’un cert racionalisme curt de vista –i hipòcritament interessat– se solin menystenir. Per què, si no, els governs municipals de moltes ciutats catalanes haurien instal·lat –i pagat– pantalles gegants de televisió per afavorir una emocionalitat col·lectiva si no els fos electoralment efectiva?
Lògicament, el que val per al futbol a l’hora d’alimentar l’orgull nacional espanyol, també va valer els anys del Procés. El recurs a elements simbòlics –des de les consultes populars nascudes a Arenys de Munt fins a la Via Catalana, des de les estelades als balcons o els llaços grocs fins a les solapes–, van facilitar un desvetllament independentista que no es basava en un mer càlcul d’interès material. D’aquí també la raó d’algunes debilitats actuals. És la cinquena lliçó.
Sigui elegant reconèixer-ho o no, i en sisè lloc, la necessitat de la independència rau en la possibilitat de controlar els principals mecanismes d’adhesió simbòlica o, com diríem en termes acadèmics, de poder exercir la violència simbòlica que permet bastir un nacionalisme banal, que naturalitza –i oculta– la seva dimensió coactiva.
Vista la rellevància de la cohesió nacional, seria convenient –setena lliçó– saber sobre quins altres espais simbòlics es construeix. És allò que Pierre Nora en deia “llocs de memòria”. I com anem els catalans de llocs de memòria? Ho són encara les muntanyes del Canigó i Montserrat? Ho és la poesia d’Espriu o Miquel Martí i Pol? Ho són la literatura de Pla o Rodoreda? Hi ha grans monuments que recordin els nostres herois nacionals? Com és que hem diluït els espais museístics que podien tenir aquest paper, com ara el Born? Com és que no hi hem convertit els espais de resistència heroica de l’1 d’Octubre?
La vuitena lliçó ha de ser per tenir en compte el rellevant paper de l’associacionisme lligat a la cultura popular, i el de la música també popular d’Els Catarres, Oques Grasses, o amb el cas curiós dels The Tyets i tants d’altres.
I parlant de lliçons, la novena ens porta a considerar quin hauria de ser el paper de l’escola en la transmissió d’aquests instruments de cohesió simbòlica, particularment en el camp de la història o la literatura, però també de la geografia o de la ciència i la tecnologia. Fins fa quaranta anys l’escola havia tingut aquest paper, potser encara el té a Espanya i arreu del món, però l’ha perdut quasi del tot als Països Catalans.
Finalment, la darrera lliçó ha de ser per al paper de la llengua catalana en aquesta desitjada cohesió. Perquè la llengua és també un lloc de memòria i alhora una promesa de futur. O ho hauria de ser. És a dir, la transmissora d’una tradició diversa i bigarrada com és el nostre passat nacional, mistificada com totes. Però també la portadora d’una promesa de futur on tothom pot arrelar sense desprendre’s de les particularitats que cadascú pot considerar irrenunciables.
