Érem deu lectors
Érem deu lectors i només deu, perquè tots els altres, amics o parents, no llegien mai. Un d’ells, que es deia Antonio, proclamava, a més, la seva vocació de no-lector a crits: “No penso llegir cap llibre en ma vida!” Van passar els anys, es va fer esportista, va obrir un restaurant... i abracadabra!, va triomfar a la vida en convertir-se en el cuiner preferit dels jugadors del Reial Madrid. Però no parlaré de l’Antonio, sinó dels deu que llegíem.
El primer, l’Alberto, va anar a l’institut d’ensenyament secundari, i va posar especial interès a aprendre literatura. Volia saber què hi havia per aquí i per allà, és a dir, pel món, quines novel·les, quines poesies, quins autors. Però, ai!, la primera setmana no va poder ser, perquè el professor va dedicar tot el seu temps a explicar l’homonímia i la polisèmia, i la segona tampoc, perquè les classes van tenir com a tema les diferències entre metàfora, eufemisme i ironia. Un mes més tard, quan en l’antologia de lectures del curs va figurar un extracte del combat del Quixot amb el cavaller de la Blanca Lluna, va aixecar la mà i va demanar: “¿Podríem llegir el capítol sencer a classe?” El professor li va contestar: “Desgraciadament, anem molt endarrerits amb el programa. El que toca aquesta setmana és l’estructura de l’epopeia”. Van passar les setmanes, va arribar l’hivern, es va refredar l’ambient. Un dia, mentre el professor parlava del paratext, l’Alberto es va escapar de l’escola i va córrer, i córrer, i córrer, fins que, cap al quilòmetre quaranta, es va asfixiar. Dels deu lectors només en vam quedar nou.
El segon lector -que era segona, i es deia Beatriz- es va casar i va tenir tres fills, i sempre tenia son; però no s’acovardia i, cada vegada que tenia un momentet de tranquil·litat, agafava el seu llibre de poemes preferit i començava a llegir: “ Cultivo una rosa blanca, en julio como en enero, para el amigo sincero... ” No passava d’aquí, es quedava adormida. I així un dia rere l’altre. Impossible superar el tercer vers. La son la colpejava com una maça. Un dia, aquella maça la va colpejar encara més fort, i només en vam quedar vuit.
El Conrado escrivia poesia i llegia poesia. Un dia va anar en tren a Avon a una convenció de poetes. Es veu que hi va haver una discussió, i ell va insultar un col·lega qualificant-lo d’“epígon d’Eliot”. El Conrado no va tornar, i només en vam quedar set.
El Didí, l’Elisa i el Félix tenien el costum de reunir-se un cop per setmana per parlar de tot una mica i comentar els llibres que estaven llegint, i aquest era el motor que els empenyia a entrar a les llibreries. Però, de sobte, al seu voltant va passar una cosa sinistra: el temps que fins a mitjans del segle XX va servir per a gairebé tot, fins i tot per contemplar un arbre o per sentir el cant d’un ocell, va començar a faltar. Ells van pensar que l’assumpte no els afectaria, i es van veure sorpresos quan la seva cita setmanal va passar a ser quinzenal, després mensual, trimestral. Alarmats, van intentar tornar al ritme anterior, però consultaven les agendes i no, no era possible. Ara es reuneixen únicament per Nadal i només parlen del passat, de com eren de feliços a l’institut; però no de llibres, perquè ja no en compren. Només en quedem quatre.
El Gregorio desconfiava de les recomanacions de l’OMT (Organització Mundial del Temps) i no va creure que hi hagués una pandèmia a causa del virus que retallava les hores i els dies, però també ell es va contagiar del mal, i ara diu que llegeix, però no llegeix, es limita a escoltar la ràdio quan va en cotxe d’una banda a l’altra. Només en quedem tres.
L’Honorio mai va ser un gran lector, però quan va començar a fer carrera política la cosa va anar a pitjor. “Què llegeix un polític com vostè a l’estiu?”, li van preguntar en una entrevista. “Doncs, la veritat, estic rellegint els llibres de la meva joventut”, va respondre. “Per exemple?”, va inquirir el periodista. “ El Quixot. Ara mateix estic rellegint el capítol del cavaller de la Blanca Lluna. M’entretinc a detectar-hi metàfores i metonímies”. Això va dir l’Honorio, una mentida. Ja només en quedem dos.
L’Ignacio. Era el millor, el campió. L’únic de la ciutat que, sent encara estudiant, havia llegit els clàssics. Un dia va venir a veure’m, i va començar a parlar-me d’Hesíode. “Recordes el mite que ens va explicar, el de les edats? -va dir-. Parla de l’or, la plata, el bronze i el ferro, associant cadascun d’aquests metalls a una edat i lamentant la decadència que, al seu parer, és característica del nostre esdevenir”. Vaig assentir amb convicció, me’n recordava perfectament. “Doncs bé -va continuar-, així ha passat amb el temps que dediquem a la lectura. Aquest temps ha anat a pitjor. No sé si mai va ser d’or pur, és a dir, un temps lliure de preocupacions, llarg i ample, de compàs lent, temps que permetia passar llargues estones assegut o estirat; el que sí que sé, perquè ho observo en els altres i en mi mateix, és que ara llegim a contrapeu, a estones, a mitges, de pressa, amb son o amb fatiga, i que comença a ser inimaginable aquell tipus dels anys setanta que, sense exàmens o tasques urgents, l’emprenia amb llibres com El soroll i la fúria, de William Faulkner, o els Cants, de Leopardi”. “Recordo que tu vas ser un dels que van llegir l’ Ulisses de Joyce”, vaig dir, mirant de ser amable. El veia abatut. L’Ignacio va sospirar: “M’han nomenat magistrat. Saps què vol dir, això? Doncs que ni tan sols tindré un temps de ferro per llegir. En altres paraules: t’has quedat sol”. Era veritat. Havíem sigut deu lectors i només en quedava un. Quedava jo. Vaig sentir una mica de por. Em recordava d’Agatha Christie, de les morts, del final de la cançoneta: “Un negret, només, va quedar; es va penjar i no en va quedar cap”. Em recordava també del vers de Hölderlin: “Més val dormir que viure sense amics”. La soledat començava a pesar-me.
Va sonar el telèfon. “Sóc l’Antonio”, vaig sentir. En un primer moment no el vaig reconèixer. Havien passat trenta anys des de l’època de l’institut. “Com va el restaurant?”, li vaig preguntar al final. “Millor que el Reial Madrid. És a dir, com el Barcelona”. L’Antonio va riure del seu propi acudit. Després es va posar seriós, i va dir: “Mira, jo no he llegit cap llibre en tota la meva vida”. “Ho sé, ho sé”, vaig admetre. “Doncs vull començar. Estic fins al capdamunt de futbol. Per això t’he trucat. Vull que m’aconsellis un llibre. A canvi, véns un dia a sopar al restaurant”. Gairebé caic d’esquena. Era increïble! Era l’Antonio qui ocuparia el lloc de l’Ignacio, la Beatriz i tots els altres desapareguts! Es tractava, indubtablement, d’un punt d’inflexió, del començament d’una nova edat. Havíem sigut deu; després, gairebé cap. Ara tornàvem a ser dos, i la cosa prometia.