Deu cops

En un podcast, diu la Corinna Larsen, que va ser parella clandestina de Joan Carles I, que allò d’ells dos no va ser una “aventura”, que ella se’n sentia la dona. Aventura, però, és una paraula bonica i prometedora, de la mateixa manera que ho és amant, com sabem tots els fans de Vicent Andrés Estellés. Diu que el pare de Felip li telefonava deu cops al dia, amb pseudònim, però que els assistents (els assistents que ella té) ja sabien que era ell, quan despenjaven, perquè té la veu molt peculiar. D’això se’n desprèn que Corinna té assistents que agafen el telèfon. Són més d’un, perquè si no diria “l’assistent”. És com quan ets molt famós, que no tens un sol advocat. No diries mai “parlaré amb el meu advocat”, llevat que siguis un pelacanyes. Diries “parlaré amb els meus advocats”. A mi m’agradaria molt tenir assistents perquè m’agafessin el telèfon, i, encara més, que em transcrivissin les notes de veu. Hi ha una febre, ara, d’enviar nota de veu en lloc de telefonar. És un rotllo. Si ets al tren et sent tothom.

Però el que sembla bonic de tot plegat és que en Sumer (es feia dir així, l’home, quan despenjaven els assistents) li trucava deu cops al dia. Deu cops al dia, si no convius, són molts cops. I ho dic perquè si convius t’has d’enviar missatges d’intendència. “Falta llet”. Coses d’aquestes. Trucada no, perquè els missatges d’intendència s’envien des de la feina. Àudio tampoc, perquè l’àudio és només si ets adolescent.

Deu vegades al dia. És una trucada cada 2,4 hores, si comptem la nit. Si no la comptem (i decidim que Sumer i Corina dormen vuit hores) és una trucada cada 1,6 hores. Ni Helena de Borbó, ni Froilà, ni Felip, ni, esclar, Sofia, ni Cristina, quan trucava el marit a la presó, van tenir tanta activitat telefònica. Qualsevol que et truqui tan seguit serà titllat, per tu, de pesat.