Déu ajuda els irreflexius

La novel·la Jakob von Gunten, de Robert Walser, que tant va fascinar Franz Kafka, s'acaba amb aquesta frase. La vida porta el protagonista a una situació sense sortida que li paralitza fer. Per tal d'eixir-ne comença, impulsivament, una aventura incerta: un viatge a no sap on, acompanyat del mediocre director de l'institut on estudia. Mentre fa les maletes exclama: "Aquest home em fa el pes i ja no em demano per què. Sento que la vida demana efervescència, no pas cabòries... Ja no em lliga res, ni tinc obligació de dir: «Què passaria, si jo...?» No, ja no hi ha què-passaries ni sis que valguin... Jo, un individu aïllat, sóc un zero i prou. I ara, fora ploma! Fora vida pensarosa! Vull veure si, a l'erm, s'hi pot viure també, i respirar, i ésser, i voler i fer coses bones de tot cor, i dormir a la nit i somniar. Bah! No vull pensar en res més. Ni tan sols en Déu? No! Déu serà amb mi. Quina falta em fa pensar-hi? Déu acompanya els irreflexius. Adéu!"

Aquests dies, arran dels esdeveniments il·lusionadors que viu el nostre país, hi ha veus que alerten del perill de la pàgina en blanc, del risc de macular-la irreflexivament, sense veure que el blanc que volen mantenir intacte és un simple sudari. La vida ens obliga a tirar endavant, i endavant solament hi ha un futur que vol ésser empès pel deler irreflexiu de la vida. Pel desfici de sobreviure. En el procés acabat d'obrir, que voldria que fos irreversible, s'aniran posant damunt la taula una allau de raons i de contraraons. De racionalitats i d'irracionalitats, sinceres les unes, inconfessables les altres, que en nom de la paraula democràcia procuraran, interessadament, d'enteranyinar-nos la voluntat. Que miraran de paralitzar, de rebaixar, l'ambició de fer. A la fi sempre s'haurà de tallar el nus gordià i per fer-ho caldrà decisió, delit, força, joventut. Caldrà desoir les veus sense fe dels vells.

La tela blanca. No hi ha vertigen més gran per a un pintor que encarar-se a la tela en blanc; ni res més estimulant tampoc. L'artista para l'orella i escolta les remors ocultes que el blanc conté, la forma que imperativament li demana veu. L'encara no dit que li suplica d'ésser. Amb valentia l'artista s'arrisca a trobar, i mentre cerca van apareixent imprevists que creativament aprofita, tot omplint-li de riquesa el quadre. Allò que havia començat incertament va prenent cos i a mesura que el blanc és transgredit se li van mostrant -va mostrant-nos-, una infinitat de mons projectant-se. No oblidéssim pas que sense impuls irreflexiu la realitat no avança. L'univers, la vida mateixa, és l'efecte d'un xoc.

La responsable 'irresponsabilitat' històrica que cal exigir als polítics.

Hi ha un poema de Wislawa Szymborska, la poetessa polonesa guanyadora del Nobel, titulat Una menuda estira les estovalles . El poema explica com és impossible, per a una nena (per a tothom), de moure res que superi les seves forces. La criatura observa amb silenci que ni l'armari, ni la calaixera de la cambra, ni la paret inflexible de la casa, ni la taula sobre terra són al seu abast. Però sí les estovalles de la taula, que es poden estirar de cop i fer que amb un gest sec totes les coses que hi ha parades a sobre deixin de dormir i volin enlaire.

"I damunt les tovalles els gots, els platets

un gerricó de llet, culleretes i una tassa

tremolen i tot de ganes (de moure's).

Molt interessant,

quin moviment elegiran

quan se sondrollin al caire:

recorregut pel sostre?

vol entorn de l'aranya?,

salt a la finestra i d'allà cap a un arbre?

... Aquesta prova ha de fer-se.

I es farà".

I sí, la prova es fa, i tan bon punt les coses comencen a volar i ballen enlaire perden totes les ganes de tornar on romanien, ertes. És per això que caldrà un plus d'intel·ligència per impedir la trencadissa, d'agilitat per entomar-les al vol i de voluntat de voler-hi veure en l'enrenou que s'instaura... A la fi, tanmateix, el Govern haurà de tallar el nus gordià i els altres hauran d'abandonar els mantres que els tenen aviciats o s'hauran de desenquistar ben a fons, si pretenen servir, com diuen, aquesta societat, no pas la que ens té subjectes, i tots plegats haurem de començar a fer els canvis que siguin al nostre abast per tornar-nos a situar en la realitat nova que volem que ens tracti de tu. Això sí, ja des d'ara, irreflexius i reflexius alhora -responsablement-, tots els nostres polítics cal que facin saltar ben enlaire la por i que obliguin el nostre jo covard a fer tabula rasa .

El senyor Newton no hi té res a veure, en això.

"Que s'ho miri des del cel i mogui els braços".

Diu la poetessa. O que aplaudeixi, diria jo.