1. La indecència. “Hi ha una cosa visceral i violenta en la manera com Trump fa ganyotes i parla. De fet, no parla, crida. Gesticula incessantment amb les seves petites mans”, escriu a La Maleta de Portbou Eduardo Mendieta, filòsof, professor a Pensilvània, que observa el candidat republicà sense perdre el sentit de la ironia: “He seguit llargament la seva trajectòria –el conec i sé coses d’ell des que era jove–. La seva foto i el seu nom eren omnipresents. Suposo que hem envellit junts”.
Sempre hi ha hagut personatges lamentables a l’escena pública, començant per criminals manifestos en una història en què la democràcia ha estat una excepció i la barbàrie ha encadenat formes de dominació arreu. Però semblava que, després de la II Guerra Mundial, els governants occidentals almenys mantenien les formes. I no era fàcil imaginar que un personatge com Trump, condemnat i amb una munió de judicis pendents, que ha fet del desvergonyiment la seva manera d’estar en el món, pogués arribar al poder de la gran potència per la via electoral, intentar un cop d'estat al perdre la reelecció, i tornar-ho a provar exhibint a la ciutat de Butler tota la seva ignomínia: “No ens quedarà país. Si no voteu, tot se n'anirà en orris”, va dir als seus fans. I Elon Musk, al seu costat, var reblar l’aposta: “Si no voteu seran les darreres eleccions. Ho predic”.
Tanmateix, ningú gosa obrir el debat: ¿com pot ser que Trump hagi arribat aquí i ni l’intent, després de la derrota, de salvar la presidència per la via violenta li hagi impedit tornar? La presència de Musk és indiciària: genuí representant dels nous poders del capitalisme, és líder, via digital, en la manipulació de la ciutadania en l’univers de les fake news i de l’autoritarisme postdemocràtic. Sorprèn que un país de llarga tradició democràtica s’hagi qüestionat tan poc una figura com Trump, que se li hagi permès l’adaptació dels alts tribunals de justícia als seus interessos durant el seu mandat, posant el Suprem al seu servei. Guanyi qui guanyi, aquesta campanya haurà confirmat la fractura profunda entre dues Amèriques, portant la divisió entre republicans i demòcrates el paroxisme. I haurà disparat totes les alarmes sobre la democràcia americana. Costa entendre que en nom de la llibertat s’escolti –i es voti– un projecte corporatiu i sectari, decididament contrari als valors centrals de la democràcia. Sabem l’argument: un país partit en dos, una Amèrica avançada i moderna de les grans ciutats i una altra profundament reaccionària de l’interior i del sud, capaç de portar un psicòpata a la presidència dels Estats Units. Després de guanyar a la primera oportunitat, la derrota de Trump podia fer pensar que havia quedat en evidència. I tanmateix torna a estar en el frec a frec. ¿Hem de pensar que la cultura democràtica està desigualment repartida als EUA? Altrament, costa d'entendre que Trump pugui continuar en la batalla. No és només la política, són l’ètica i l’estètica del personatge que són repugnants. És el triomf del que Eduardo Mendieta anomena “la ideologia que algú indigne s’està emportant el meu pastís o la meva part del pastís”. Una ideologia “racista, sexista i etnocèntrica”.
Algú hauria de saber explicar com ha estat possible aquest episodi, si és que finalment acaba aquest novembre, en un moment en què Elon Musk va acaparant pantalla per agafar el relleu i capitalitzar l’herència. No hi donem voltes, de fet és l’expressió d’una mutació del capitalisme que amenaça la democràcia. I això és el que fa més greu –i simptomàtica– la comèdia de Trump, que ja fa anys que posa en evidència la primera potència científica, tecnològica i militar del món, que ha vist créixer sense fre un autoritarisme que apunta al futur.
2. La dignitat. En contrast, m’agrada escoltar la veu serena dels que en plena barbàrie no perden el món de vista. És d’agrair poder sentir de tant en tant alguna figura de la dignitat fent emergir la seva paraula enmig del soroll i la ignomínia. Des de Tel-Aviv –no des de la distància, sempre més còmoda–, Shlomo Ben-Ami, que va ser ministre d'Afers Exteriors d'Israel, ha dit les coses pel seu nom: “Encara no ha aparegut un líder israelià que senti llàstima per la part de responsabilitat d’Israel en la tragèdia palestina de desesperació i exili. És l’abdicació moral d’Israel i la seva completa indiferència”. El drama és que els Estats Units estan encara en la fase de comèdia i aquí ja estan en fase de tragèdia. I quan el nihilisme s’instal·la en la consciència dels que manen, la tragèdia arriba amb escreix.
