D'estructures d'estat, les mentals
És propi dels temps de canvis accelerats que la confusió regni arreu. Confusions inevitables derivades del canvi de coordenades que fins ara ens havien orientat, però sobretot confusions provocades volgudament pels qui es pensen que negant la realitat s'estalviaran la mudança. Temps, també, de grans esperances -i d'algunes eufòries excessives-, i alhora d'una allau d'intimidacions miserables, com Aznar amb allò "d'atendre's a les conseqüències", o de xantatges emocionals tragicòmics, com Bono, que, diu, preferiria morir abans de veure una Espanya trencada.
CAL FER-SE'N EL CÀRREC: Catalunya es pot pensar sobirana sense gaires dificultats, mentre Espanya se sent amputada i fracassada en el seu històric projecte assimilador. L'emancipació de Catalunya és un desaire a la vella Espanya possessiva. La independència, sí, fragmenta Espanya, no pas la societat catalana. Catalunya no es tanca, sinó que s'obre al món global. En canvi, Espanya es contrau en temps de mundialització, i se'n ressentirà. És Espanya, per tant, qui ha de fer el dol per la pèrdua de Catalunya, i no li serà gens fàcil. El dol sempre comença negant la realitat, revoltant-s'hi, per després passar a experimentar la buidor, i només acaba quan s'accepta positivament la nova situació. Seria poc intel·ligent i gens misericordiós no ser sensibles al patiment espanyol.
PERÒ LES CONFUSIONS que més cal evitar són les de dins. Ni les amenaces agressives ni els xantatges melancòlics no són res al costat de l'ansietat que viurem molts catalans davant les noves responsabilitats associades als grans desafiaments que s'acosten. Què són, si no mostres de vertigen, la major part de condicions que posem a la independència per, inconscientment, sabotejar-la? Què és, si no un intent de desestabilitzar el sobiranisme, acusar-lo de creure's que en un aclucar d'ulls tot serà possible, quan és qui millor sap si n'ha estat de llarg i costerut el camí fins a arribar on som? I, de veritat, ¿algú creu que la societat civil compromesa amb la independència no pensa i treballa amb rigor en els desafiaments internacionals, els costos econòmics, els reptes jurídics i, fins i tot, els trasbalsos emocionals de l'empresa?
APRENDRE A PENSAR des de la independència no és gens fàcil. És cert, com diu el president Artur Mas, que cal disposar d'estructures d'estat. Però la principal estructura d'estat que es necessita és la mental. Tant és així que fins i tot disposant de totes les altres és la manca d'aquesta darrera la que podria fer fracassar tot el procés a l'últim minut, com ja els va passar al Quebec. Les amenaces que arriben només fan por si no es disposa d'una estructura mental d'estat propi. Per això cal aprendre a girar l'argument de l'amenaça cap a qui la fa. ¿Que és temps d'unitat a Europa i no de fragmentacions? ¿Doncs com és que Espanya no renuncia a la seva independència i es resisteix a acceptar el rescat que fa mesos que se li ofereix i necessita? ¿Que no és temps de posar fronteres i duanes amb Castelló, la Franja i les Balears, o que no es pot sobreviure fora d'Europa? ¿Doncs qui és que ens les imposaria, aquestes fronteres, o que diu que ens deixaria fora de l'euro? Sí: és aquest mateix estat que en un món dit sense fronteres impedeix, dins de l'Espanya encara autonòmica, que el senyal de TV3 arribi al País Valencià!
ÉS HORA DE COMBATRE activament el pensament autonòmic, que és l'estructura mental des de la qual hem estat dominats els darrers trenta anys. De la mateixa manera que vam combatre el franquisme sociològic , ara toca fer net de l'autonomisme mental que posa sorra als delicats engranatges de la sobirania real que estem a punt de construir.