La destrucció
Ens quedarem sense investidura? Hi haurà repetició d’eleccions? És molt més fàcil destruir que construir. És més fàcil la irresponsabilitat i el ja us ho fareu que la responsabilitat i el compromís. És més fàcil anar a la contra que sumar. És més fàcil tirar pel dret individualment que buscar acords col·lectivament. És més fàcil dir que el govern no serveix per a res que governar i assumir les contradiccions que comporta. És més fàcil la queixa destructiva que la crítica constructiva. És més fàcil el rebentisme que arremangar-se quan les coses van mal dades. És més fàcil polaritzar que buscar consensos. És més fàcil extremar-se que centrar-se. És més fàcil instal·lar-se en la dialèctica amics-enemics que bastir ponts i dialogar.
La democràcia és complicada perquè la seva essència és buscar acords amb els qui no pensen com tu. Degradar i tensar una democràcia és relativament senzill. Ho era als anys 20 del segle XX –i ja sabem què va passar– i ho és avui, un segle després. La democràcia està en perill, assetjada. Des de dins –desafecció, populismes, tendències autoritàries, demagògia, mal govern– i des de fora –Rússia, Xina–. La defensa i millora de la democràcia torna a ser imprescindible. És tan important com la lluita climàtica. En totes dues ens hi juguem el futur de la Humanitat. Sona grandiloqüent i dramàtic, però és així.
Les democràcies madures es construeixen des de la base: des d’una administració amb servidors públics compromesos i eficients; des d’uns ajuntaments que solucionin problemes del dia a dia, que prenguin decisions raonables i facin possible la implicació dels ciutadans; des d’uns governs que no actuïn pensant en el curt termini, que siguin transparents i útils en les despeses i que facin pedagogia dels impostos; des d’uns mitjans de comunicació que denunciïn corrupcions i injustícies i promoguin un debat seriós i constructiu; des d’una educació universal i de qualitat per crear futurs ciutadans preparats i conscients dels seus drets i deures; des d’una sanitat i una cultura d’accés equitatiu; des d’uns poders econòmics (empreses) i financers (bancs) que acceptin la regularització del mercat, la participació dels treballadors en la seva governança (sindicats) i la col·laboració amb el benestar públic. La democràcia és fruit de molts pactes i equilibris fràgils que demanen mà esquerra i implicació de persones amb idees, tarannàs, interessos i orígens diversos. Aquesta és la seva gràcia virtuosa i la seva dificultat permanent.
Tot això és el que hauria de ser. Ja sabem que hi estem lluny. De fet, sabem que hem reculat, que les democràcies liberals estan patint una crisi estructural i de legitimitat profunda: tenim jutges que fan política, tenim polítics que desmunten les institucions des de dins i enverinen la convivència, tenim ciutadans que se senten abandonats i passen de tot. La dinàmica destructiva s’ha tornat a ensenyorir de l’àgora pública i de les mentalitats. Flota en l’ambient alguna mena de gen ideològic destructiu. Ho veiem en el nivell degradat dels debats, en la cridòria insultant de les xarxes socials, en el pessimisme educatiu, en la fractura creixent entre un nosaltres i un els altres, en les pors reals o exagerades...
Explotant barroerament totes aquestes disfuncions, sorgeixen com si res personatges messiànics lamentables que criden contra el poder, contra la política –així en genèric, sense dir quina política–. Lluny d’aportar propostes alternatives, busquen la confrontació amb fins involucionistes massa confessables, amb discursos d’un suposat ordre atàvic i d’una identitat pura que porten al caos i el xoc autoritaris: de Trump a Milei, d’Orbán a Meloni, d’Ayuso a Orriols, d’Abascal a Alvise. Tota aquesta brutícia incívica i pseudodemocràtica sura en l’espai polític i digital i ens embruteix dia a dia, subreptíciament. Ens empeny a la destrucció. La destrucció no com a metàfora, sinó com a perill real, tangible, concret.
Davant de tot això, estaria bé ser seriosos i tenir investidura i govern. Per no afegir més arguments antipolítics a la destrucció de la democràcia.