Destrossar una vida, una nit

Si la meva filla em digués que es vol anar a manifestar per la llibertat de Pablo Hasél, o de qualsevol altre cantant empresonat per les lletres que fa (no m’importa com siguin aquestes lletres, ni a qui proclamin que s’ha d’afusellar, inclosa jo mateixa), jo li diria “Ves-hi”, perquè no és democràtic un estat que empresona bufons, per molt simpàtic que sigui el somriure del president del govern. No pot ser que per protegir una corona envoltada de mosques, símbol de la unitat, forçada, d’Espanya, es tanqui un home a la presó. Hi ha uns pares, avui, que tenen una filla de dinou anys que ha perdut un ull a la manifestació de dimarts. Li acaben de destrossar la joventut, li han canviat la vida per sempre. Aquesta por —et poden buidar un ull si et manifestes— farà, i suposo que és el que es busca, que els pares diguin als fills que no, que no hi vagin. Que es podreixi a la presó, com els del Procés, com els d’Altsasu.

Avui ens parlen, des de les tertúlies i les rodes de premsa, de “la violència extrema dels manifestants”. Agraeixo, per cert, les preguntes dels periodistes, algunes de les quals, com la de Roger Rovira, de TV3, són un manifest respectuós i exigent, més fiscal que alguns fiscals. No tolero la violència, però si bé puc arribar a comprendre que es cremi un contenidor, no puc comprendre que una bala de foam desfiguri una nena. Al judici del Procés, que va acabar amb condemna per “sedició”, els “testimonis” van parlar de “violència ambiental” dels manifestants el dia de la manifestació pacífica a la conselleria d’Economia. Si els Jordis, que van dissoldre la manifestació, van ser condemnats a 13 anys de presó per “violents”, penso que potser els manifestants d’ahir van pensar que, tant per tant, no calia ser pacífic. No sé si els “testimonis” més il·lustres d’aquell judici poden tancar els ulls, cada nit, sense el concurs de la Dormidina.