Destrossar la cultura del poder

Diumenge passat aquest diari destapava dècades de casos d’assetjament i abusos en el si de l’Institut del Teatre. Situacions repetides durant anys que assenyalen diferents professors. Ara, alumnes i exalumnes han alçat les veus i han obert escletxes en els murs de silenci imposats pels poderosos. Perquè això va de poder.

Contextualitzar tot el que està succeint és necessari, perquè no estem davant fets aïllats ni puntuals: tots aquests casos són peces d’un mateix trencaclosques, l'attrezzo social del patriarcat, que ha regalat privilegis als homes en estructures amb lògiques de poder absolutament masculinitzades que han naturalitzat, banalitzat i minimitzat els abusos.

Les dades sobre la dimensió del problema són esfereïdores. Com a exemple, l’enquesta FRA apunta que més del 50% de les dones europees han patit assetjament sexual en l’entorn laboral. Imagineu-vos quants #MeToo tenim pendents, perquè tan sols es denuncien un 8% dels casos relacionats amb les violències sexuals.

És important destacar també que la major part d’aquests assetjadors no tenen un trastorn mental, i que no podem excusar els seus abusos rere possibles addiccions, perquè saben perfectament quan i a qui atacar, i què amagar. Són homes privilegiats que han utilitzat la seva situació de poder per agredir qui estava per sota seu i han convertit això en el seu passatemps preferit. Mentrestant, elles suporten violències reiterades, processos llargs que et van minant, dies i nits en què l’angoixa cada cop es fa més present. Qui pregunta per què les dones triguem tant a denunciar no coneix l’amenaça del poder.

I si tot això ha succeït i succeeix és perquè els abusadors troben entorns que han estat permissius i han mirat cap a un altre costat. Amb un “Ell és així” han donat per vàlides actituds que després han titllat de rumors, perquè si tens responsabilitats i no actues estàs validant certs comportaments. D'altres deuen haver pensat que no volien problemes i han optat per no posicionar-se. Però no fer res davant l’acció abusiva reforça socialment l’actitud del violent a través de la impunitat i això encara el fa sentir més poderós. El silenci social empodera els abusadors, i a elles, les empetiteix. També ho fa el fet de viure en una societat que encara carrega la llosa de la culpa a aquella que pateix l’assetjament (perquè ets massa simpàtica, perquè tens un cos tan bonic que és impossible que m’hi pugui resistir o perquè ets la millor alumna que he tingut mai...). Ets l'escollida i has fet alguna cosa per ser-ho, per tant, tu també tens responsabilitat en tot això. El dit assenyalador de la culpa és tan lesiu i pervers que et perfora de dalt a baix.

I llavors, quan tot el que eren rumors esclata, des de la direcció s’exhibeixen els protocols (penjats a la web) com a grans escuts de defensa, com si això ho solucionés tot.

I és que un protocol no acaba amb un problema estructural i complex, perquè no transforma per si mateix la cultura organitzativa d’una institució. Cal un pla d’acció global, que vagi més enllà. Canviar dinàmiques de relació, fer accions formatives per al professorat i l’alumnat, campanyes de difusió que evidenciïn el posicionament de l'organització, disposar de protocols efectius i liderats per professionals externes per evitar jocs de poder interns... Aquestes són tan sols algunes de les mesures que permeten obrir la porta a canviar de debò la cultura organitzativa. Perquè això és el mínim que hem de garantir, espais lliures d’assetjament sexual per poder viure, aprendre, treballar... tranquil·les i lliures. Acabar amb aquestes violències passa per actituds valentes que són capaces de prioritzar aquests temes i confrontar-se amb les estructures i figures de poder anquilosades. Si no ho fas, la millor opció és la dimissió. Hem après que per controlar les pandèmies cal ser proactives i cercar els casos per evitar l’expansió, i amb el patriarcat no ho podem fer diferent, perquè aquesta és una de les pitjors pandèmies amb què ha de lidiar la humanitat. 

Alba Alfageme és psicòloga