El destí, en un petit barri de Jerusalem Est

Vaig veure les ambulàncies que arribaven udolant amb els ferits, el personal mèdic que els transportava en lliteres i les infermeres que els feien entrar a la sala d’emergències. Vaig veure roba ensangonada i cares i colls embenats.

Dilluns, més de 330 palestins van resultar ferits per la policia israeliana a la mesquita d’Al-Aqsa de Jerusalem. Molts dels que necessitaven atenció mèdica van ser traslladats a l’hospital d’Al-Makassed, situat aproximadament a un quilòmetre i mig de la mesquita, a Jerusalem Est.

La tensió havia augmentat quan Israel havia bloquejat l’accés als palestins de fora de Jerusalem que es dirigien a resar a la mesquita durant els últims dies del Ramadà, el mes del dejuni sagrat dels musulmans. El Dia de Jerusalem, en què els israelians celebren anualment l’ocupació de Jerusalem Est el 1967, va haver-hi episodis de violència greus. Dilluns a primera hora, els agents de la policia israeliana van assaltar el recinte de la mesquita, van començar a disparar bales de goma i van llançar granades d’atordiment contra alguns palestins que resaven i altres que tiraven pedres.

Soc organitzadora de la comunitat palestina i productora de cinema i visc a Beit Hanina, situat a menys de cinc quilòmetres de la mesquita d’Al-Aqsa i de l’hospital d’Al-Makassed. Fa anys que formo part de la lluita palestina contra l’ocupació israeliana.

Poc després que les forces israelianes entressin a Al-Aqsa, vaig trucar a un portaveu de la Mitja Lluna Roja palestina que era dins del recinte. “La policia ha disparat bales de goma contra la gent i ha llançat gasos lacrimògens”, em va dir, amb una veu que traspuava un estrès i un esgotament evidents. “Han disparat a la gent al pit, a la cara, al cap”. Entre els ferits hi havia persones grans, dones i nens, va continuar, tot i que la majoria eren homes joves. (La policia israeliana va dir que 21 agents també havien resultat ferits.)

Vaig anar corrents a l’hospital amb uns quants amics per veure si podíem ajudar, donant sang per als ferits o organitzant el transport i el menjar per a les seves famílies. Hi havia veus desesperades de persones que demanaven informació sobre els seus fills, marits i germans, traslladats allà perquè els atenguessin. Vaig sentir que un metge donava instruccions a dues infermeres sobre un pacient. “Encara es troba en estat crític. Podria perdre l’ull -va dir-. Li farem més proves i després informarem la família”. Les infermeres, sobrepassades de feina, van fer que sí amb el cap i van marxar de seguida per rebre nous ferits i portar-los cap a les taules on els feien el primer reconeixement.

El meu telèfon sonava sense parar. Amics i col·legues de tot el món trucaven i preguntaven què podien fer per Xeikh Jarrah, un petit barri de Jerusalem Est situat a uns dos quilòmetres del recinte d’Al-Aqsa. Els fets que es produïen a Xeikh Jarrah s’emmarcaven en l’escalada de violència entre els palestins i les forces israelianes a la mesquita d’Al-Aqsa i en altres llocs dels territoris.

Els residents palestins del barri fa setmanes que protesten per impedir el desallotjament de les famílies palestines assetjades pels colons israelians. Les protestes subratllen que les expulsions a Xeikh Jarrah formen part de l’expulsió general dels palestins de la seva terra natal, un procés que va començar durant l’establiment d’Israel el 1948 i va convertir uns 750.000 palestins en refugiats.

Les protestes d’Al-Aqsa per negar-nos l’accés als nostres llocs sagrats estan relacionades amb el mateix procés d’ocupació i privació de drets.

Les famílies de Xeikh Jarrah que han sigut expulsades són refugiats palestins a qui van fer fora de casa seva, a Haifa i Jaffa, durant la guerra del 1948. Israel va impedir que els refugiats tornessin a les seves ciutats, es va apoderar de les cases on vivien i hi va traslladar famílies israelianes jueves. A la dècada del 1950, el govern jordà, que va controlar Jerusalem Est fins al 1967, va establir 28 famílies de refugiats a Xeikh Jarrah en coordinació amb l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient.

Després de la guerra del 1967, quan Israel va estendre l’ocupació a Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza, els colons jueus van començar a reclamar les cases dels refugiats a Xeikh Jarrah. Els colons han apel·lat a una llei israeliana del 1970 que permet als jueus recuperar propietats que les seves famílies tenien a Jerusalem Est abans del 1948.

El 2009, els colons van començar a ocupar algunes de les cases de les famílies a Xeikh Jarrah, amb la qual cosa van desplaçar 53 refugiats, incloent-hi 20 nens, sota una ordre judicial israeliana. El 2009 vaig conèixer les famílies afectades. Ens vam organitzar, vam portar delegacions d’activistes solidaris israelians i internacionals al barri i vam establir un moviment de base. Vaig coproduir un documental sobre la resposta de la comunitat a aquestes expulsions.

La tardor passada, els tribunals israelians van dictaminar el desallotjament d’unes quantes famílies palestines que viuen a Xeikh Jarrah. Quatre d’aquestes famílies van apel·lar i dilluns hi havia programada una vista del Tribunal Suprem israelià per tractar el seu cas.

Dirigida per una nova generació de palestins, la comunitat de Xeikh Jarrah va reprendre i intensificar el seu moviment de protesta. Un munt de joves palestins es va unir a les famílies de Xeikh Jarrah per trencar el dejuni del Ramadà cada nit, menjant, cantant i ballant junts, tot i ser agredits i atacats pels colons amb pedres i pistoles elèctriques, i ser detinguts i ruixats amb un líquid pudent per la policia.

Dissabte, milers de palestins anaven cap a Jerusalem per passar els últims dies del Ramadà a la mesquita d’Al-Aqsa, tal com és tradició nostra. Quan la policia israeliana els va impedir l’entrada a la ciutat, van aparcar els cotxes i autobusos a la carretera i van entrar-hi caminant. Residents de tot Jerusalem Est, incloent-hi Xeikh Jarrah, van anar fins a la carretera per recollir-los.

Les mostres d’unitat i de suport de tot arreu de Palestina i de l’estranger em donen esperances. #SaveSheikhJarrah apareix al meu Twitter cada pocs segons, en àrab i anglès. Els activistes que hi ha sobre el terreny han deixat clar que aquests desnonaments no són un “acord immobiliari entre particulars”, com el govern israelià intenta definir-los, sinó que formen part d’una política sistèmica per substituir els residents palestins de Jerusalem Est per israelians jueus.

L’energia i l’empenta que emanen de Xeikh Jarrah han sigut palpables i inspiradores. El món està mirant cap a Xeikh Jarrah. Diumenge, el fiscal general d’Israel va demanar al Tribunal Suprem que ajornés la sentència. S’establirà una nova data durant el pròxim mes. Crec que la suspensió de la resolució judicial i l’escalada de la violència per part d’Israel a Al-Aqsa i Gaza són un intent de desviar l’atenció de Xeikh Jarrah.

Les famílies de Xeikh Jarrah i la seva lluita contra el desplaçament forçat són una vegada més emblemàtiques de la nostra lluita per a l’alliberament. Després que la policia israeliana hagués ferit centenars de palestins a la mesquita d’Al-Aqsa, els militants de Gaza van disparar una sèrie de coets contra Israel, que, segons l'exèrcit israelià, van ferir sis civils israelians. Israel hi va respondre amb atacs aeris a Gaza i va matar almenys 28 persones, incloent-hi 10 nens.

Vaig rebre nombrosos missatges sobre Al-Aqsa, Gaza i Xeikh Jarrah, que subratllaven que el que passa a Al-Aqsa i a Gaza està intrínsecament lligat a Xeikh Jarrah. Veiem el nostre destí col·lectiu en el futur de Xeikh Jarrah.

Jo també veig el nostre destí col·lectiu en la irreprimible resistència liderada pels meus joves amics de Xeikh Jarrah. El vaig veure en els ulls de Mohammad El-Kurd, de 22 anys, mentre encenia un cigarret enfilat al capó d’un cotxe de la policia israeliana. El vaig veure en el seu germà petit, el Mahmud, i el seu veí Tala Obeid, detinguts el 4 de maig mentre protestaven i que, mentre eren portats a la comissaria de policia, mantenien l’esquena dreta i el cap ben alt.

El govern de Netanyahu comet un error de càlcul al preveure que la nostra resistència davant la colonització invasora i la supremacia israeliana minvarà durant els propers dies. No només està en joc el futur de les famílies de Xeikh Jarrah. És el futur de casa nostra, de la nostra terra.

Rula Salameh és productora de cinema i cooperant

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times