"Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es tornarà contra ell"
Thomas Paine
"Ara que som junts / Diré el que tu i jo sabem / I que sovint oblidem" cantarà sempre Raimon. De tot el que s’ha dit sobre la carta de Pedro Sánchez publicada a les xarxes socials, em quedo amb un tuit de dijous d’uns dels afectats per la causa contra els indignats del 15-M, rere el mal anomenat setge al Parlament. El setge real, a criteri del sotasignat, eren aquells pressupostos que passaven la serra elèctrica de les retallades per una sanitat, una educació i uns serveis públics que encara avui en paguen les conseqüències i que no tenien cap responsabilitat en la crisi financera-especulativa. El conseller d’Interior del moment lluïa, a vegades, de forma macabra, un bat de beisbol. El pedagògic missatge de l'exjove indignat –que avui és menys jove, però molt més indignat– anava educadament adreçat al PSOE, a una part de l’independentisme i al món de Podem. Era un brevíssim recordatori on sostenia, en carn pròpia, que el fang judicial i el femer repressiu no va començar amb cap d’ells ni tampoc amb ell. Recordin el cas, perquè són vuit joves condemnats a presó i onze anys de càstig informal, que acabarien en no res i de la forma més agònica. Perquè el govern més progressista de la història no va moure mai cap peça des de 2018. Tot es va tancar de sobte el maig de 2022 per prescripció de la pena i l’endarreriment en la resolució d’un indult que mai no va arribar. I cap a casa, després de quatre mil dies de tensa espera quotidiana.
Aquells vint joves, val molt la pena recorda-ho avui, foren jutjats a l’Audiència Nacional i, en primera instància, foren tots absolts excepte un. Un jutge va emetre vot particular demanant que se’n condemnessin deu –es deia, coses de la vida, Fernando Grande-Marlaska. Fiscalia i Generalitat i Parlament van recórrer la sentència al Suprem. I allà, un jutge –es deia, coses de la mida, Manuel Marchena– en va acabar condemnant vuit a tres anys de presó, traient-se del barret el nou concepte de violència ambiental. Exactament el mateix concepte que després s’empraria per condemnar a 100 anys de presó els líders independentistes. Pausa. Calma. Silenci. ¿Qui va anar de bracet amb un tribunal especial –l’Audiència Nacional–, criminalitzant el dret de protesta tot acusant de delictes excepcionals –delicte contra les altes institucions de l’Estat– i de la mà de l’extrema dreta –ni més ni menys que Manos Limpias, absolt aquest mateix febrer per la sala segona del Suprem presidida per Marchena–? El Parlament de Catalunya, inclòs el PSC i un bloc independentista que va contribuir a teixir la soga amb què després el lligarien. Mai no van atendre les raons democràtiques dels pocs que sostenien que allò era una bestiesa, un mal auguri i un pitjor precedent. Ja passa sovint, que la màquina acaba cruspint-se l’inventor –que l'hi demanin a Baltasar Garzón, artífex judicial del demolidor tot és ETA, rebregat després pels mateixos que l’exalçaven. O tempora, o mores.
Esclar que afirmar que abans que Pedro Sánchez, i en lògiques repressives acumulades, hi ha hagut molts més casos no és, en cap cas, ni un acte de supèrbia ni de falta d’empatia, sinó de mínima justícia i reparadora memòria. Més encara. No és incredulitat, és perplexitat. Més aviat un lament fet clam: on carai éreu quan altres ho patien? I en el cas del PSOE, caldrà aclarir-los als quatre vents que massa vegades han estat els impulsors directes de massa embogiments persecutoris. Només en citaré un: on éreu quan els 11 del Raval –onze innocents empresonats sis anys– tastaven la sinistra raó d'estat i què deia i feia Rubalcaba justificant l’empresonament d’innocents? De tot el que s’ha escrit, fa molt i no aquesta setmana, em quedo amb el llibre de Pedro Vallín que ho explica magistralment (C3PO en la corte del Rey Felipe. La guerra del Estado profundo español contra la democracia liberal, Arpa, 2021).
De tot el que passa, sempre a destemps, només afegiria que fa massa que està passant. Sobretot perquè molts han callat tant durant massa temps –entre ells, alguns dels que avui alcen la veu com sorpresos. I per això la bola de neu de la infàmia s’ha anat fent tan grossa, demolidora i brutal. Els passa el que ja advertia Niemöller: que si no obres la boca pels altres te l’acabaran tancant a tu. Terricabras, a qui enyorarem molt i massa, demanava sempre de pensar amb rigor i d’endinsar-se en totes les complexitats. Aleshores la reflexió –el dubte em corseca– no és des de quan passa sinó, segurament, confirmar que mai no ha deixat de passar, sota diferents intensitats, fesomies i extensions. Però no és que ara hagin arribat massa lluny: van traspassar la línia el primer dia que ho van fer. Aquest mes, per exemple, es recorda al País Basc l’empresonament del periodista Javier Sánchez Erauskin, el 1983, per un article contra Joan Carles I titulat El paseíllo y la espantá. Va ser el primer periodista empresonat a l’Estat per un article contra la Corona i va rebutjar qualsevol indult perquè "aquestes barbaritats no se solucionen amb vergonyoses generositats o indults. No els accepto. Reclamo, en canvi, les autèntiques llibertats democràtiques de les quals, com sembla, estem lluny". Era l’abril de 1983 i Xavier Vinader ja estava a l’exili.
Provant de dir-ho d’una altra forma hiperactual. Aquesta setmana hem conegut la resolució judicial que condemna la violència ultradretana, pura hostilitat i persecució, que es va produir a la ciutat de València en el decurs de la manifestació –rebentada a cop de pallisses per l’extrema dreta neonazi– del 9 d’octubre del 2017. La literalitat és inexpugnable en els fets provats: "su propósito no era otro que asediar" les esquerres valencianes. Els condemnats han pactat i han acordat penes mínimes que els suposen quedar lliures. Un setge penalment gratuït, gairebé. I com s’escriu sempre en directe, toca fer-ho rere la triple ressaca –italiana, portuguesa i valenciana– del 25 d’abril. Malgrat que sempre renaixem de les cendres, les runes i els dubtes, el 25 d’abril commemorem simultàniament el dia de l’alliberament partisà, la Revolució dels Clavells del 1974 i la batalla d’Almansa. El 2024, però, hem de dir, assumint la realitat, que a Itàlia governa Meloni, a Portugal la segona força és l’extrema dreta de Chega i al País Valencià governa fa 10 mesos la coalició PP-Vox.
Mentrestant, aquest dissabte, Sant Celoni acollirà la inauguració d’una placa commemorativa en homenatge a Guillem Agulló, trenta-un anys després del seu assassinat i d’un setge incessant mai rescabalat. Mai no és tard i alhora és massa tard: així estan les coses. Farem marrada, advertia Camus. I lamento dir-ho així, però ho diré. Comparat amb Ciro Morales, indignat represaliat que va anar a moltes de les manifestacions per exigir la llibertat dels presos polítics mentre esperava ingressar a presó; comparat amb la família de Guillem Agulló –dècades entre silencis, insults i amenaces; entre minimitzacions i banalitzacions–, Pedro Sánchez no estarà ni onze anys ni trenta anys esperant que l’espasa bruta del ventre fosc de l’Estat li caigui sobre el cap. Le tengo rabia al silencio por lo mucho que perdí cantava, com ningú, Atahualpa Yupanqui. Doncs això. Fan ràbia tants silencis acumulats que han acabat, finalment, en aquest soroll eixordador del brogit cabdal: la involució democràtica impune que ens assetja. On ja no se salva ni el president del govern.
