Roger Heredia: “Volem treure els nostres familiars de les cunetes i enterrar-los”
En la seva vida professional, Roger Heredia trepitja molts escenaris de crims. Treballa a la policia científica, a la unitat d’inspeccions oculars. Quan acaba la jornada laboral, mou cel i terra perquè el govern català exhumi i identifiqui els milers de morts que hi ha enterrats pel territori, víctimes de la Guerra Civil i la repressió. La iniciativa de crear un banc d’ADN és seva i de Marc Antoni Malagarriga. Els dos, sense pràcticament cap suport, van aconseguir que la Universitat de Barcelona (UB) comencés a recollir les primeres mostres genètiques.
Quina és la història de la seva família?
Busco el meu besavi, Jaume Guinau Estivill. Va néixer el 1904 i va desaparèixer a la Batalla de l’Ebre. Va deixar una filla de quatre anys, que és la meva àvia. Les últimes notícies que tenim el situen entre la serra de Pàndols i la serra de Cavalls. Els seus companys de trinxera, que eren del mateix poble [la Torre de l’Espanyol], ens van dir que quan els bombardejaven ell va cridar que havien de sortir d’allà, perquè si no els matarien. I en aquell moment li va caure un tret de morter a sobre. Els companys van veure com queia i com se l’enduien, però ja no en sabem res més. No sabem si el van enterrar allà mateix o se’l van emportar. L’últim record que té la meva àvia del seu pare és al Parc Samà, a prop de Cambrils, on feien la instrucció militar. Cada vegada que en parla s’emociona i plora. Té 84 anys. Per a ella va ser dur créixer sense el seu pare. Ara està molt il·lusionada amb el banc d’ADN, perquè diu que quan marxi d’aquest món almenys haurà deixat la informació genètica per trobar-lo.
Com va començar la recerca?
La recerca la va començar la meva tia quan es va crear el Memorial Democràtic. El 2007 vam donar d’alta el meu besavi al cens únic de desapareguts a la Guerra Civil, que va crear la Generalitat. Van fer una recerca, fins i tot als arxius de Salamanca, però no van trobar res sobre el seu destí. El 2010 vaig començar a anar a xerrades sobre la Guerra Civil i les fosses comunes. En una d’aquestes xerrades vaig conèixer el Marc Antoni Malagarriga, que també tenia un oncle desaparegut. Vam començar a parlar i ens vam adonar que el govern català no tenia cap pla definit pel que fa a la recollida de mostres dels familiars directes vius dels desapareguts. I vam començar a treballar a contracorrent, perquè els familiars directes són molt grans i s’estan morint.
Impulsar un banc d’ADN no ha de ser gens fàcil.
Jo estic a la divisió de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, en concret a la unitat d’inspeccions oculars. Vaig a l’escena del crim i busco indicis. Per tant, tinc coneixements sobre la identificació de restes. El 2011 vam presentar, el Marc Antoni Malagarriga i jo, la nostra idea de crear el banc d’ADN a l’equip mèdic de genètica forense de la Universitat de Barcelona. Van acollir la nostra proposta, ho van entendre de seguida, i vam començar a recollir mostres. Les primeres van ser les de les dues famílies impulsores. Cada família, de moment, ha de pagar 150 euros per mostra. Després vam començar a pensar com difondre el projecte. Anàvem a qualsevol acte que es feia sobre memòria històrica al territori català, ens presentàvem i explicàvem el nostre projecte. Els primers mesos van ser durs. La gent reaccionava amb perplexitat.
Quanta gent hi ha ara al banc d’ADN?
Ara mateix som 50 famílies.
Us sentiu sols?
La intenció del projecte és trobar els nostres familiars. No hi ha cap dia que no faci alguna cosa pel banc d’ADN. Amb el temps, però, ens hem indignat cada vegada més. S’ha fet molt poc. Hi ha 4.600 famílies al cens de desapareguts i hi ha més de 240 fosses comunes identificades. Durant molt de temps només vam trobar silenci, però tot es va reactivar el setembre de l’any passat amb la visita dels comissaris del grup de Desaparicions Forçades o Involuntàries de les Nacions Unides. Vam enviar una carta a tots els diputats del Parlament. La resposta no va ser massiva, però es va acabar aprovant una moció per impulsar el banc d’ADN i permetre exhumacions sistemàtiques. Han passat 8 mesos i no s’ha fet res. Aquí a Catalunya, el Memorial Democràtic ha fet molt per dignificar les fosses comunes, però s’han oblidat del més important, que és, i així ho diu les Nacions Unides, exhumar i identificar. Ho fan a tots els països del món, però aquí falta voluntat política. No podem posar un monument sense saber qui hi ha enterrat a sota. Hem de treure els morts de les cunetes. Cal donar-los la sepultura que es mereixen. No pot ser que els nostres morts estiguin escampats per les muntanyes.
Sentiu que no teniu suport?
Les polítiques de memòria històrica a l’estat espanyol són nul·les. I a Catalunya tampoc hi ha voluntat política. Què podem fer per persuadir els polítics? ¿Sortir al carrer? No és ètic ni moral que totes aquestes persones que van lluitar per la República estiguin enterrades com animals. No estem demanant res que no s’estigui fent en altres llocs del món.