I si després de París ho fem diferent?

Un cop passades les primeres setmanes i reaccions emocionals després dels terribles atemptats de París hauríem de reflexionar una mica sobre què podríem fer diferent del que hem fet fins ara. És a dir, deixant de respondre amb atacs militars indiscriminats, enduriment de les lleis d’estrangeria, tancament de fronteres o limitacions de les llibertats en benefici d’un suposat augment de la seguretat. Modestament, proposo sis línies d’actuació que fins ara no hem provat.

Gràcies als informes de la secretaria d’Estat dels EUA, entre d’altres, sabem que països com l’Aràbia Saudita, Kuwait, els Emirats Àrabs Units i Qatar financen grups terroristes, i sabem que els nostres governs, empreses i entitats esportives hi tenen relacions comercials, convenis de col·laboració militars o relacions preferents de diversos tipus. El que encara no sabem és per quina raó no enrogim de vergonya i ens indignem en conèixer aquestes connexions. Què us sembla si tallem d’arrel aquestes relacions, convenis i relacions públiques i privades i condicionem les que puguem establir en el futur a la persecució legal efectiva d’aquesta mena de pràctiques?

També gràcies a la Fundació per la Pau i diverses ONG sabem que alguns d’aquests països, com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Pakistan, són compradors habituals d’armes espanyoles i material de doble ús, i que aquestes vendes incompleixen la llei de comerç d’armes. Però desconeixem per què les empreses que han realitzat aquestes vendes i els governants que les han permès no han hagut de respondre mai per aquest incompliment davant la justícia o l’administració. Què us sembla si fem complir la llei amb tots els ets i uts o ens dotem d’una legislació més restrictiva en aquest àmbit que comporti sancions reals?

Igualment, sabem per Amnistia Internacional que països com l’Aràbia Saudita, el Pakistan, Egipte, el Marroc i Israel violen sistemàticament els drets humans tot i que hi mantenim relacions preferents per suposades raons de seguretat i estabilitat regional. I també sabem que Turquia bombardeja sistemàticament posicions kurdes que són a la primera línia de front en la lluita contra l’Estat Islàmic. El que no sabem és per què signem convenis per protegir les llibertats fonamentals si després no actuem en conseqüència a l’hora d’establir les nostres relacions exteriors, i quan sorgeixen revoltes com les Primaveres Àrabs, ens quedem amb un pam de nas. Què us sembla si posem al centre de la nostra agenda la protecció dels drets humans?

Coneixem les xifres de l’Institut d’Economia i Pau que certifiquen que el 80% dels atemptats terroristes comesos durant els darrers anys s’han dut a terme a l’Iraq, Síria, el Pakistan, l’Afganistan i Nigèria i no a Occident. I també sabem per l’ACNUR que els principals països d’acollida de refugiats són Turquia, el Pakistan, l’Iran i el Líban i que Europa només n’acull el 15%. Però no sabem per quina raó els mitjans de comunicació presenten els habitants d’aquests països sovint com a botxins en lloc de víctimes del terrorisme, uns mitjans que sovint associent els immigrants amb estereotips negatius. Per què no denunciem els discursos xenòfobs que emeten certs mitjans de comunicació i els perseguim legalment?

Vam ser testimonis durant les darreres eleccions municipals de com diversos candidats feien de les consignes contra l’islam l’eix de la seva campanya, vinculant immigració musulmana i terrorisme, prometent impedir la construcció de mesquites i alertant de la proliferació de comerços regentats per pakistanesos. Normalitzant, doncs, el discurs islamòfob a peu de carrer. Però no sabem per què l’estat espanyol permet la banalització del nazisme, l’exhibició de símbols feixistes i l’existència de forces polítiques xenòfobes en ple segle XXI. Per què no provem de perseguir les manifestacions d’odi, islamofòbia i discriminació que fan els responsables polítics?

Finalment, sabem que l’extensió del terrorisme troba el terreny adobat en societats desestructurades. Tal com deia Colin Powell, poc sospitós de pacifista, “no podem guanyar la guerra contra el terrorisme si no afrontem les arrels de la pobresa”. Però també sabem que Espanya ha retallat la cooperació al desenvolupament i l’ajuda humanitària en un 70% els últims cinc anys mentre augmenta cada any el pressupost de defensa via crèdits extraordinaris i ampliacions de partides. Per què no invertim la tendència i augmentem l’ajuda oficial al desenvolupament i complim amb els compromisos que hem adquirit manta vegades?

Algú podrà argumentar que aquestes mesures no eliminen d’arrel el terrorisme, però està clar que les que hem acostumat a utilitzar fins ara tampoc ho han fet. En qualsevol cas, mentre no tinguem un estat propi per fer desplegar les nostres pròpies polítiques públiques, si això serveix per acabar amb els acords militars i comercials sagnants i per deixar d’assenyalar com a potencials botxins persones que busquen refugi víctimes del terrorisme, em dono per satisfet.