Després de la invasió
Conflicte. El 2014 el setmanari The Economist va publicar una anàlisi sobre els desafiaments de la política exterior europea titulat “Anell de foc” que explicava com aquesta “aliança d’amics” que la UE havia somiat construir al seu veïnatge est i sud s’havia convertit, en realitat, en un anell de conflictes que es multiplicaven des del Caucas fins al Sàhara, i encenien les fronteres de la Unió. Una dècada més tard, aquell anell d’inestabilitat no només continua actiu sinó que està revifant vells conflictes congelats que impacten en un desordre que és global. La llista encara és llarga: més de 600 dies d’invasió russa a Ucraïna amb un front de l’est enquistat que es lluita encara quilòmetre a quilòmetre sense aconseguir trencar els equilibris de forces entre els dos bàndols; la presa de control de l’enclavament de l’Alt Karabakh per part de l’Azerbaidjan ha forçat el desplaçament d’uns 150.000 armenis; el cop militar al Níger, el juliol passat, es va convertir en el sisè pronunciament que s’ha viscut al Sahel i l'Àfrica occidental des del 2020; la violència al nord de Síria o l’estat fallit libi són el recordatori constant de la impotència occidental; i, des del 7 d’octubre, la guerra a Gaza, on ja hi ha hagut més de 8.000 morts, la gran majoria població civil, aprofundeix la crisi del dret internacional quan queda en mans de la lluita d’interessos entre potències globals.
Proliferació. Un estudi del Peace Research Institute d'Oslo ha constatat que el nombre, la intensitat i la durada dels conflictes a tot el món ha arribat al nivell més alt des de la fi de la Guerra Freda. Dos mil milions de persones viuen en zones de conflicte i el nombre de desplaçaments forçats arreu del món ha arribat, a principis d’aquest 2023, fins a la xifra rècord de 108 milions de persones.
Res de tot això és aliè a l’onada de pessimisme que ens envaeix; a l’emocionalitat i incapacitat que senten en aquests moments les Nacions Unides quan defensen la seva feina humanitària a Gaza. Les Nacions Unides també han quedat engolides no només per la persistència de la violència, sinó també per una nova realitat global que s’ha traduït en una proliferació d’acords regionals o multilaterals, d’iniciatives privades, o de noves formes d'associació entre governs, poders privats o organitzacions de la societat civil, en àmbits com la seguretat, el canvi climàtic i els drets humans. Amb tants nivells de complexitat i entre tanta inestabilitat amb impactes globals, la sensació de desordre i de vulnerabilitat ha passat per sobre dels grans actors tradicionals.
Autoritat. Els interessos de la guerra s’han imposat sobre la urgència de la pau. Simon Jenkins, columnista a The Guardian, advertia ahir contra aquests poders que prefereixen les pèrdues econòmiques del conflicte abans que les pèrdues d’estatus que comportaria retrocedir en les seves posicions. Així és com Occident s’ha esfondrat en successives intervencions fallides en les últimes dècades, diu Jenkins. Així és com un Netanyahu contra les cordes ha decretat la “segona fase” de la guerra i ha portat els tancs israelians fins a les portes de la ciutat de Gaza sense cap estratègia clara de com sortirà d’allà, “sense cap altra perspectiva que un bany de sang”, en paraules de l’antic primer ministre conservador francès Dominique de Villepin.
L’endemà necessita un mediador. Però, qui té avui l’autoritat i la voluntat de ser-ho? Qatar s’hi posa bé. Els Estats Units i la Unió Europea són incapaços de demanar públicament un alto el foc, com sí que han fet la Xina i Rússia. L’anell de violència s’estreny i s’escampa a l’hora. Cap dels grans poders al Pròxim Orient vol una extensió regional del conflicte. Però encara és impossible imaginar què ve després. En un món cada cop més encès, no n’hi ha prou amb intentar congelar la violència.