Després dels fets de maig del 37, a la Rambla
La tria de J. M. Casasús[...]
Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien als seus rivals polítics a la primera oportunitat que trobessin. [...] Encara que un no conspirés, l’ambient t’obligava a sentir-te conspirador. Et semblava que et passaves el dia sostenint converses en veu baixa en els cafès i preguntant-te si la persona que seia a la taula del costat era un confident de la policia. Circulaven sinistres rumors de tota mena, gràcies a la censura de premsa. [...] Tots els milicians del P.O.U.M. que tornaven a Barcelona en aquella època havien de triar entre amagar-se o anar a la presó, una rebuda no gens agradable després de tres o quatre mesos a la línia de foc. [...] Aquella nit, baixant per la Rambla, vam passar per davant del Cafè Moka, que encara era ocupat pels guàrdies civils. Obeint a un impuls, hi vaig entrar i vaig parlar amb dos d’ells que estaven recolzats en el taulell, amb els fusells penjats a l’espatlla. Els vaig preguntar si sabien com es deien uns companys seus que havien estat de guàrdia allà durant els fets de maig. No ho sabien, i, amb la usual vaguetat espanyola, no sabien com es podria esbrinar. Els vaig dir que el meu amic Jorge [sic] Kopp era a la presó i que possiblement el jutjarien per la seva participació en els fets de maig; que els homes que havien estat de guàrdia allà sabien que en Kopp havia deturat la lluita i havia salvat la vida d’alguns d’ells; que calia que aquests testimonis es presentessin a declarar en aquest sentit. Un dels homes als quals parlava era un tipus babau, d’aspecte feixuc, que no parava de brandar el cap perquè amb el soroll del tràfic no sentia la meva veu. Però l’altre era diferent. Va dir que alguns companys li havien parlat del gest d’en Kopp; en Kopp era un buen chico. Però ja llavors vaig comprendre que tot seria inútil. Si mai en Kopp era jutjat, ho seria, com en tota aquella mena de judicis, sobre proves falses. Si l’han afusellat (i em temo que és molt probable), aquest serà el seu epitafi: el buen chico d’aquell guàrdia civil que formava part d’un sistema odiós però encara continuava sent prou humà per a saber reconèixer una bona acció quan en veia una. [...]
