Després de les colònies, on tornen?

Aquests darrers estius, la Fundació Pere Tarrés i entitats vinculades organitzem activitats de lleure educatiu per a 35.000 nens i nenes. En aquestes, uns 6.000 infants hi participen becats. Segons un estudi de l’estiu de 2023, un 38% viuen en una situació de pobresa extrema o greu. Per a tots ells, els dies abans de marxar de colònies són una bogeria, cal preparar la bossa o motxilla, costa dormir, tot és il·lusió. Durant l’activitat l’alegria és permanent, les expectatives per a l’endemà al casal d’estiu mantenen l’estat de tensió. Van a la platja, van a una piscina amb tobogans, al vespre o al darrer dia hi haurà una vetllada, es llevaran aviat per fer una bona excursió des de la casa de colònies... Però, com en tot, arriba la consciència que aquella situació excepcional s’acaba. I es comença a viure un moment que per als infants més vulnerables pot ser difícil.

Sovint sentim a parlar dels problemes d’habitatge en genèric, però en el concret de cada infant d’aquest col·lectiu més vulnerable significa tornar a l’habitació que comparteix amb tota la família, al pis on està institucionalitzat, a conviure amb el pare maltractador o a la llar precària on s’està amb la mare, si viuen separats –o després de maltractaments habituals hi ha una sentència d’allunyament–. Els plors, en tornar a l’autocar o el darrer dia de casal, no són només per l’allunyament dels companys i la pèrdua d’un marc referencial extraordinari, sinó que els provoca prendre consciència d’on tornen. Recordo amb quina il·lusió un adolescent d’origen magrebí ens ensenyava els sanitaris moderns d’una casa de colònies, que per a ell eren tota una novetat. Imaginem quines ganes d’arribar a casa pot tenir aquell nen o nena que s’haurà de dutxar en un lavabo que utilitzen altres famílies, sense aigua regular, o rentar-se en un gibrell.

Mestres i professors, educadors dels centres socioeducatius i serveis socials, procurem ser pal·liatius, a més de referents, per a les seves vides. Mirarem d’acompanyar-los des de l’escola, l'institut, el centre d’esplai, el club esportiu i en el conjunt del dia a dia. Ho aconseguim amb més o menys intensitat. Amb tot, sempre hauria de quedar aquell espai refugi, de recolliment, on esperen el caliu familiar, i que en el seu cas no té el marc d’un habitatge digne ni, en molts casos, el caliu d’una família amb les necessitats bàsiques cobertes, que els escoltaran l’experiència viscuda. Gairebé els omple tant participar en unes colònies com poder-les explicar als pares, de forma atropellada, prenent-se la paraula un germà a l’altre.

Les persones, i especialment els més petits, necessitem un espai físic que sentim com a propi, on puguem trobar pau en unes condicions higièniques i de confort mínimes. On tornen molts dels infants becats que han pogut participar en les colònies? On va acabar dormint aquella nena d’un casal a Palma, que ens explicava com tota la família no va poder descansar diverses nits perquè qui els llogava la casa els picava a les portes i parets perquè marxessin perquè no podien pagar el lloguer? Ella vivia amb l’esperança que el pare aquell dia trobaria una nova casa per a ells.

Com pot ser que un país que té la longitud més gran d'Europa de trens d'alta velocitat i constructors que edifiquen per tot el món, no sigui capaç de bastir l’habitatge de lloguer mínim necessari? Com és que els diferents nivells de l’administració i formacions polítiques no es posen d’acord en alliberar sòl perquè en condicions taxades la iniciativa pública, social i mercantil construeixin el que fa falta? Aquells que, tenint-ne la responsabilitat, no arriben a promoure els habitatges socials suficients, haurien de compartir el plor dels nens i nenes que senten haver de tornar a casa per l’estat de l’habitacle on viuen. Des de l’experiència personal, però sobretot des de la dels educadors que els acompanyen cada estiu, ens sentim obligats a explicar de quina forma viuen aquests infants la precarietat en l’habitatge. Els monitors arriben a qüestionar-se l’eficàcia del treball educatiu si no hi ha una estabilitat mínima per als més petits. La societat en general ha de manifestar el seu descontentament per aquesta xacra que no sembla tan difícil de resoldre.