I després del clic, què?

Un ciclista sap què suposa pujar el Tourmalet, port emblemàtic del Tour de França. La pujada és llarga i costeruda, cal tenir cames, cor i pulmons per arribar al cim. Si s’aguanta l’esforç, quan s’arriba a dalt comença una prova diferent. Cal baixar el més ràpid possible, sense caure, per guanyar l’etapa. Les habilitats són del tot diferents: potència física per pujar i equilibri per baixar. L’objectiu no és arribar al cim el primer, és ser el primer al final.

La política catalana està en la pujada d’un Tourmalet polític. El govern central no està interessat a parlar. Ja s’ha demostrat que la taula de diàleg és més un destorb que una plataforma. Perquè l’esforç de la pujada tingui un resultat tangible, caldria que el govern central passés de pensar que no vol perdre el temps amb uns “poc fiables” catalans a pensar que un acord també li convé perquè l’estabilitat de l’Estat hi guanyaria, i s’entraria en un període de moderació política amb beneficis per a tothom. Això és possible però no probable, perquè, ¿quin és el balanç entre el que arrisca i el que guanya l’Estat seguint aquest camí?

El que pot guanyar és estabilitat política amb Catalunya. El que arrisca és que l’electorat espanyol consideri que es fan concessions excessives “a los que quieren romper el Estado ”, amb conseqüències electorals per al partit del govern; que altres territoris optin pel “jo també”, i això necessàriament porti a una reforma constitucional de conseqüències imprevisibles; que la reforma impliqui una reducció del poder central polític i econòmic, i que, una volta iniciada la negociació, la simplicitat i atractiu d’una idea senzilla com la independència s’obri camí, i la situació actual, incòmoda però estable, es torni inestable i no menys incòmoda. El desequilibri entre els beneficis i els riscos és gran.

Rutger Bregman, al seu llibre Human kind, a hopeful story (2019), defensa que la creença que un fet succeirà el fa més probable. La confiança en l’èxit l’apropa. És en temps de dificultat que la generositat, la voluntat positiva, l’optimisme i l’esperança de l’home s’obren camí. Cita exemples històrics. El més evident, la resistència dels britànics als bombardejos de la Luftwaffe a partir de 1940, que va enfortir la moral del poble. Afirma que, més enllà del dany físic i el patiment causat per un atac devastador i extens, la moral de la ciutadania i la voluntat de resistir es van reforçar: “Mai s’ha vist a la Gran Bretanya una solidaritat com la que es va fer present en aquells anys difícils. Tothom ajudava a tothom sense preguntar res a ningú”.

Els catalans no tenim alternativa a demostrar a Espanya la nostra voluntat i desig de canvi per l’encaix de Catalunya i Espanya sense excloure cap alternativa, des de la independència fins a una nova autonomia. Si l’Estat veu aquesta voluntat de canvi d’una gran majoria de catalans, i veu que és ferma i estable, pot ser que, passat un temps, més llarg que curt, accepti un diàleg franc i compromès. No hi ha cap certesa que això passi, però la condició necessària i no suficient és que es visualitzi la voluntat catalana.

El conflicte entre els polítics catalans, tots, però especialment els independentistes, fa inviable (per invisible) aquesta alternativa en l’àmbit polític. La pregunta dialèctica i retòrica feta des de l’Estat, “¿Pero yo con quién hablo en Cataluña? ”, avui té difícil resposta, i d’aquí la precarietat de la taula de diàleg, que té per part catalana uns representants que apleguen no més d’un 25% de la ciutadania.

Si es fa el cim, si l’Estat demostra voluntat de negociar, si fa el clic, la baixada en termes ciclistes, és a dir, la negociació, qui la farà?

Per identificar aquest qui calen per part catalana dues condicions: que la voluntat sigui explícita i que sigui majoritària. En definitiva, caldria que la societat civil, des dels independentistes fins als autonomistes, s’organitzés per formar un grup amb voluntat de diàleg amb l’Estat quan es donin les circumstàncies.

L’únic moviment social avui organitzat a Catalunya és l’independentisme. Demanar diàleg amb l’Estat des d’aquesta posició és ineficaç perquè només representa una part de la societat. La pregunta “¿Y los otros dónde están? ” ha de tenir resposta si es vol fer viable la negociació. Altrament, se li dona a l’Estat l’excusa per blindar-se en l’immobilisme.

La posició catalana és, majoritàriament, esperar. “Quan l’Estat vulgui parlar ja ens organitzarem”. El temor català de fer el primer pas, d’iniciar una guerra interna entre partidaris i oposats a negociar, és real. La manca de voluntat d’unir a tothom, exclosos els votants de PP, Cs i Vox, que hi estan directament oposats, és el problema. Aquest no és un problema de “Madrid”, és nostre, del tot.

Ens encaminem a un període llarg de temps mort que, vista la política de l’Estat a Catalunya en relació a l’economia, la llengua, la fiscalitat, les infraestructures i l’activitat empresarial, etc., no ens convé. Eltemps no corre a favor nostre.

Mostrar l’eficàcia d’una mesura d’èxit remot i de gran dificultat engresca poc... però l’alternativa és seguir com ara per sempre més.