Cada vegada que es diu que cal despolititzar la ràdio i televisió públiques catalanes recordo el vell consell que donava el dictador Franco: “Haga como yo, no se meta en política”. Encara que de veracitat incerta, Jaime García Añoveros –antic ministre d’Hisenda d’Adolfo Suárez– suggeria que Franco ho havia dit a l’escriptor José María Pemán. Però, sigui com sigui, la frase és molt bona: la millor manera de fer invisible un statu quo polític és acceptar-lo passivament, “no ficar-s’hi”. Despolititzar, doncs, és acomodar-se a la política del règim, i no fer nosa.
I aquesta és, efectivament, la consigna que ara mateix segueixen els mitjans públics catalans. Seguida encara amb una certa timidesa, aquests mitjans s'han anat incorporant als relats espanyolistes acceptant implícitament la jaculatòria sanchista d'“El Procés s’ha acabat”. Potser la paraula consigna és massa forta –no tinc informació de si hi ha ordres explícites–, però és ben clar que el nou aire de família que s’hi respira es tradueix, per exemple, en molta incomoditat quan la qüestió de la independència treu el nas en una tertúlia –oi, Antonio Baños?–, i explica la tria de la llengua castellana per entrevistar un personatge que entén el català –com Luis del Olmo–, o permet que, tot i excusar-se ara i adés per si aquí Sant Jordi és el Dia dels Enamorats, es passi l’estona dedicant el Tot es mou al dia de Sant Valentí. Només per esmentar tres circumstàncies recents.
S’ha de dir que la televisió pública ja va néixer condicionada per un context polític espanyol que la volia “antropològica”, com el 1983 la qualificava el llavors director general de RTVE, José María Calviño. Aquesta pressió va produir l’efecte contrari, i TV3 es va obsessionar a ser universalista per damunt de tot, mostrant-se acomplexada amb la cultura local. Una pretensió universalista inicial que –corresponsalies internacionals a part– va anar perdent ràpidament. Per dir-ho breu, mai més s’ha superat la mirada global d’aquell Àngel Casas Show dels anys 1984 a 1988. El cas és que a poc a poc va anar expressant allò que fa molts anys vaig descriure amb aquesta frase: “A TV3, Catalunya se li fa petita, però el món se li acaba a Espanya”.
El problema dels mitjans públics catalans de sempre ha estat el de l’autocentrament. És a dir, de saber mirar el país, però sobretot la resta del món, des d’un punt de vista propi. De saber explicar el món des d’una perspectiva nacional catalana, que certament és difícil de mantenir perquè la realitat política i comunicativa de l’estat espanyol és tossuda i poderosa, i és complicat resistir-s’hi. Sempre acaba sent més fàcil explicar el nostre país amb mirada espanyola. És un problema de recursos, de mercat professional i, en definitiva, de relat, mentalitat i compromís.
Els anys previs al 2017, els mitjans públics –però també la majoria dels privats– van anar acceptant el nou marc interpretatiu. La magnitud popular del procés independentista forçava una nova mirada, ara sí, autocentrada. La mitja dotzena d’anys abans del referèndum, “despolititzar-se” era allunyar-se del relat autonòmic i acceptar-ne un de sobiranista. Per entendre’ns: si fins llavors als debats públics havia calgut justificar-se de ser independentista, ara eren els unionistes els que s’havien de justificar de no ser-ho i, naturalment, això els treia de polleguera. Ciutadans hi va sucar pa i en va treure profit.
Però ara les coses han tornat al lloc d’abans. Vull dir, al de l’autonomisme, que és el de l’acceptació submisa de la dependència espanyola, també de la informativa. Els mitjans públics –i molts dels privats– sembla que es penedeixen d’haver-se sentit nacionalment sobirans –potser només era oportunisme–, i tornen a l’autonomisme nacionalment mesell. Els mitjans públics es despolititzen, sí, però per ser dòcils a la nova repolitització. “Hagan como yo”, els diuen tots els d’allà i alguns d’aquí, i ells creuen.
