Les despeses culturals de l’any que ve

Llegeixo a l’ARA que “creixen les hipoteques abans que s’encareixin”. Vaja, que ara augmentaran els tipus d’interès i es veu que tothom s’afanya abans que passi.

Si puja el preu de l’habitatge (el de la benzina, i el de la llum i l’aigua ja ha pujat) cada unitat familiar comptarà amb menys líquid mensual. ¿Entre cinquanta i tres-cents euros menys? Si ha de retallar, no deixarà de gastar en extraescolars, ni en cap de les necessitats bàsiques dels menors, si n’hi ha. Però sí que retallarà en lleure i alimentació. Menys entrades, menys restaurants, menys llibres. I si els tomàquets del súper són més barats que els del pagès, i el pernil dolç de color carbassa envasat més barat que el que ven el xarcuter, ja sabem què haurà de triar. La cultura, doncs, serà per a qui se la pugui permetre.

¿És just que ara pugin els tipus d’interès quan vam rescatar els bancs sense que, llavors, ens preguntés ningú? Em penso que no. Em penso que el que seria just és que, ara, se’ns rescatés a nosaltres com a contrapartida. En aquestes circumstàncies, crec que una bona mesura seria que els ciutadans poguessin, a l’hora de fer la declaració de la renda, deduir-se despeses culturals, com les empreses. Tots nosaltres, de manera inversament proporcional als ingressos, ens hauríem de poder deduir un concert, un llibre, un restaurant, un curs de costura, una cistella de tomàquets o una ampolla d’oli, de la mateixa manera que els bancs t’ofereixen la possibilitat de deduir-te una part d’un pla de pensions. I algú dirà: “Oh, llavors hauríem de dir què és i què no és cultura”. Doncs tot. Un llibre, un joc de Play, anar al futbol, un restaurant. Tot. Per a què treballem, si no?