La despesa militar continua augmentant
El dia en què es donen a conèixer les dades del prestigiós institut de pau i seguretat d’Estocolm, SIPRI, sabem que la despesa militar mundial augmenta un 1% per primer cop en termes reals des del 2011 i ja suposa 1,7 bilions de dòlars. Els líders en despesa són els Estats Units, la Xina, l’Aràbia Saudita, Rússia i les principals potències europees. Pel que fa a Espanya, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau l’estima en 17.500 milions d’euros, un 1,62% del PIB.
Avui també arribaran a les costes europees uns centenars o milers més de refugiats, i un dia més no sabem quants han mort pel camí, cosa que omple de vergonya el que ja es coneix com a Mare Mortum. Però ¿de què fugen? Evidentment, en el cas de Síria i de molts altres llocs, fugen de la guerra. Guerres en què grups armats fan de la violència la seva quotidianitat, en què participen exèrcits de diversos països i en què sobretot hi ha armes que ningú pot assegurar que no hagin estat fabricades a casa nostra, més aviat al contrari. Tot això costa diners; es lluita per un sou i les armes tenen un preu. La guerra genera molts altres costos que algú ha de pagar. Per això els governs tenen el pressupost militar, necessari per a qualsevol guerra.
El dia en què sabem que la despesa militar ha tornat a augmentar mundialment, després dels nous atacs de caire terrorista a Europa sentim més por que mai. La demanda de seguretat és evident, però la manera d’aconseguir-la no és la millor. Els països membres de l’OTAN acumulen dos terços de la despesa militar mundial, tenen els exèrcits més preparats i armats del món, però no han sabut com frenar l’amenaça terrorista. Primer França i després Bèlgica han respost als atacs amb bombardejos de les seves aviacions militars, seguint la lògica de l’estratègia de George W. Bush i els seus aliats després de l’11-S. Al mateix temps els exèrcits de l’Aliança Atlàntica anuncien més intervencions a la guerra de Síria, és a dir, més guerra, més armes, més despesa militar.
En tot això n’hi ha que deuen estar fregant-se les mans; les expectatives de negoci de les principals empreses d’armes del món, amb l’augment de la violència armada en fins a 34 conflictes armats actius (segons comptabilitza l’Escola de Cultura de Pau), han pujat d’una manera extraordinària entre el 2012 i el 2014. Les dades ho corroboren si tenim en compte que l’índex S&P 500 va créixer en aquest període un 32%, mentre que el valor de les accions de dues de les principals empreses d’armes del món, Lockheed Martin i Northrop Grumman, van pujar un 78,7% i un 78%, respectivament. A més, després dels atemptats a París, en tan sols un dies el valor de les accions de Raytheon, Lockheed Martin i Northrop Grumman va pujar més d’un 7%. De ben segur que el valor de les indústries militars cotitzarà a l’alça després dels atacs a Brussel·les. Les empreses militars de tot el món s’emporten un bona part del pastís de la despesa militar mundial. De fet, només les cent més grans facturen 400.000 milions de dòlars anuals. Unes empreses que, d’altra banda, reben ajuts milionaris per a la recerca i el desenvolupament de noves armes i nombrosos contractes dels seus propis governs. Això també és despesa militar.
Avui sabem que a tot el món dediquem només aquest any un mínim d’1,7 bilions de dòlars a la despesa militar. És a dir, a preparar els nostres exèrcits perquè vagin si cal a bombardejar a Síria, a ocupar l’Afganistan, a envair l’Iraq o a derrocar Gaddafi a Líbia. Tot per la seguretat. Però caldria preguntar-se si, després de 15 anys de seguir aquesta estratègia, el món és més segur. La resposta és rotundament que no. Per primera vegada a Europa no ens preguntem tant si hi haurà un atac terrorista sinó quan i on serà. La por i la inseguretat han vingut per quedar-se i les ha portades en bona mesura una nefasta resposta militar després dels terribles atacs de l’11-S que, sota el nom de guerra contra el terror, l’únic que ha generat és més terror. L’aparició d’Al-Qaida primer i de l’Estat Islàmic ara és una conseqüència més de l’ofensiva bèl·lica impulsada des de la foto de les Açores. No és que sigui difícil, sinó que és impossible, començar una guerra contra el terror o contra el que sigui sense una gran estructura militar. I aquesta estructura no existiria si no fos pels pressupostos militars.
El pressupost anual de les Nacions Unides, la institució política internacional que mira de resoldre els conflictes amb respostes eminentment basades en la pau, no arriba als 10.000 milions de dòlars a l’any. Dediquem cada any 170 vegades més recursos a preparar-nos per a la guerra que a fer-ho per a la pau. L’encara tristament actual cita romana Si vis pacem, para bellum no pot estar més equivocada. La tossuda realitat ens demostra que anys de preparació per a la guerra no han portat la pau. Cal reduir la despesa militar i utilitzar aquests recursos per crear veritables condicions de pau al món. Si volem la pau ens hem de preparar per a la pau.
