Una Europa que acaba de celebrar a les platges de Normandia els vuitanta anys del Dia D, quan va començar a alliberar-se de la guerra, el nacionalisme i el feixisme, ara es torna a enfrontar al feixisme, el nacionalisme i la guerra.
Sisplau, no us quedeu tranquils davant l’afirmació complaent de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en el sentit que “el centre ha aguantat”, després del que podríem anomenar el Dia E –el 9 de juny del 2024, quan es van anunciar els resultats de les eleccions als 27 països del Parlament Europeu–. Això és cert pel que fa a la suma total d’escons dels principals partits al Parlament Europeu, on el seu Partit Popular Europeu, de centredreta, se situa còmodament al capdavant. Però la UE està dirigida pels governs de cada país més que no pas pel Parlament elegit directament, i el Dia E va donar lloc a triomfs de la ultradreta en estats membres crucials, uns resultats que són tan significatius com impactants.
Cap d’aquests partits euroescèptics serà prou estúpid per plantejar seguir els passos del Brexit britànic provant el Frexit, el Dexit o el Nexit. En lloc d’això, continuaran estirant la UE cap a la dreta des de dins, amb una línia encara més dura pel que fa a la immigració, una oposició decidida a les mesures verdes que es necessiten urgentment per fer front a la crisi climàtica, un suport reduït a Ucraïna i –nacionalistes com són tots– una reconquesta del control nacional en detriment de Brussel·les. Així doncs, no deixeu que ningú us digui que “la cosa no és tan greu”. És greu, i podria empitjorar.
El cas més remarcable és França. Vaig ser a Normandia per l’aniversari del Dia D i vaig veure el president Emmanuel Macron intentant aprofitar un acte commemoratiu internacional (que el primer ministre britànic, Rishi Sunak, es va perdre) per explicar una història estimulant sobre com aquell alliberament va obrir el camí per a la Unió Europea actual. Als pobles dels voltants, però, vaig veure principalment cartells electorals del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i em van arribar notícies del suport generalitzat que tenia. Efectivament, el Dia E el Reagrupament Nacional va aconseguir una victòria impressionant: es va emportar més del 30% dels vots i va derrotar el Renaixement liberal i centrista de Macron. Al poblet de Ver-sur-Mer, on el meu pare va desembarcar juntament amb tants altres soldats britànics per iniciar l’alliberament de l’Europa occidental el 6 de juny del 1944, el Reagrupament Nacional va obtenir un 33% dels vots. Una altra part important dels vots de Ver-sur-Mer va ser per a Marion Maréchal, neboda de Marine Le Pen, encara més extremista i líder d’un partit, Reconquesta, que amb el nom ja assenyala una “reconquesta” d’una Europa suposadament habitada per estrangers, sobretot musulmans, com defensa obertament el seu fundador, Éric Zemmour.
Després va venir la bomba. Macron, la confiança extraordinària en si mateix del qual s'està convertint en arrogància, va anunciar que dissolia el Parlament francès i convocava noves eleccions per al 30 de juny, amb una segona volta el 7 de juliol. “Només puc celebrar aquesta decisió”, va respondre Le Pen. Es tracta d’una aposta colossal, que confia que l’excel·lent sistema electoral francès de dues voltes faci que a la segona i decisiva volta els electors de la majoria de circumscripcions prefereixin un altre candidat en lloc del Reagrupament Nacional. Però tenint en compte la intensitat de la ira popular, hi ha un risc seriós que només tres dies després que el Regne Unit, a les eleccions del 4 de juliol, aconsegueixi un govern de centreesquerra pragmàtic i d’europeisme molt prudent, França aconsegueixi un govern d’ultradreta euroescèptica, cosa que truncarà les intencions de Macron, el principal defensor d’una Europa més forta que hi ha al continent. Si fos així, haurà arribat el moment del Brexit de França, tot i que sense la sortida consegüent.
El cas d’Alemanya és només una mica menys preocupant. Si bé la CDU-CSU de centredreta va ser la clara guanyadora, el partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) va quedar en segon lloc, amb poc menys del 16% dels vots, més dels que va aconseguir qualsevol dels tres partits de la coalició de govern del país, incloent-hi els socialdemòcrates del canceller Olaf Scholz. I l’AfD és un partit tan extremista que fins i tot Le Pen va decidir que no volia formar part del mateix grup parlamentari europeu, després que Maximilian Krah, el seu encantador candidat, digués en una entrevista que no tots els membres de les SS eren criminals.
Mentrestant, a Itàlia, els Germans d’Itàlia de la primera ministra postneofeixista del país, Giorgia Meloni, es van situar al capdavant, igual que a Àustria l’ultradretà Partit de la Llibertat. Als Països Baixos, el Partit per la Llibertat de l’islamòfob Geert Wilders va obtenir uns resultats només una mica inferiors que el centreesquerra. El més preocupant de tot és que molts d’aquests partits triomfen especialment entre els votants joves, i sobretot entre els homes joves. Segons una enquesta anterior a les eleccions, a França un 36% dels joves d’entre 18 i 24 anys donen suport al Reagrupament Nacional.
Sí, hi ha resultats més encoratjadors a Polònia i Hongria; ara bé, si la lliçó d’aquests països (així com de la Gran Bretanya) és que cal tenir els nacionalistes populistes al poder durant uns quants anys perquè comencin a ser rebutjats, el consol és petit.
Encara que a l’estiu la ultradreta no arribi al poder a França, aquests resultats complicaran molt l’acció unida i determinada de la UE en temes com la transició verda. Cosa més inquietant, serà encara més difícil fer un canvi a l’alça essencial en el suport militar a Ucraïna en un moment en què aquest país corre –deixem-ho clar– un seriós perill de perdre finalment la guerra més transcendental d’Europa des del 1945.
Tot i que els partits de l’extrema dreta estan dividits respecte a Ucraïna, amb Meloni actualment entre els ferms partidaris del país atacat, l’impacte net d’aquests resultats serà negatiu. A Alemanya, aproximadament una quarta part dels vots van ser per a partits –de l’extrema dreta (AfD), l’extrema esquerra (Die Linke) i una curiosa barreja populista dels dos (l’Aliança Sahra Wagenknecht)– que defensen una versió de la pau que a efectes pràctics significa la capitulació d’Ucraïna. Malauradament, els socialdemòcrates de Scholz mostren clars signes de caure en la temptació de contemporitzar amb aquests contemporitzadors. Les conseqüències continentals i globals d’una victòria per a la Rússia feixista del president Vladímir Putin acostarien encara més Europa al retorn dels seus mals vells temps.
Tot això és abans que arribem a les eleccions més importants per a Europa d’aquest any, que no tenen lloc a Europa. Una victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials del novembre als Estats Units afebliria i, probablement, dividiria encara més Europa, ja que els nacionalistes populistes d’extrema dreta –incloent-hi Meloni, molt possiblement– farien un front europeu amb Trump.
Així doncs, ¿és el moment de donar-se per vençut i emigrar a Nova Zelanda? Certament, no. Encara hi ha una gran majoria d’europeus que no volen perdre la millor Europa que hem tingut mai. Però cal mobilitzar-nos, esperonar-nos, persuadir-nos que la Unió realment s’enfronta a amenaces decisives. Ara espero amb un cert pànic les setmanes de mercadeig a la UE: quin partit es ficarà al llit amb quin altre partit? Qui aconseguirà aquest o aquell alt càrrec? Fent tripijocs a Brussel·les mentre Khàrkiv i el planeta cremen. El que necessitem és una combinació dels governs de cada país i les institucions europees que proporcioni l’habitatge que els joves actualment no es poden permetre, els llocs de treball, les oportunitats de vida, la seguretat, la transició verda, el suport a Ucraïna. ¿Europa es despertarà abans que sigui massa tard?
