El desordre públic

L’activista Tamara Carrasco va ser acusada de rebel·lió i de terrorisme per l’Audiència Nacional l’any 2018. És impossible oblidar aquells titulars inculpatoris que anunciaven victoriosos que la Guàrdia Civil havia trobat a casa de la CDR de Viladecans una careta d’en Jordi Cuixart, un xiulet groc i una papereta de l’1-O. N’hi havia prou amb això per fer el ridícul, però els acudits es tornen malsons en mans dels repressors. Com en una pel·lícula basada en fets reals en què vas pensant “no pot ser, no pot ser, el guió s’ha passat de frenada”. I va ser. I ha durat quatre anys. I el guió està escrit. A Tamara Carrasco la van detenir, la van traslladar a Madrid i posteriorment la justícia espanyola va decidir que la confinava al seu municipi durant 413 dies. Abans que la pandèmia ens confinés a totes. Després, sense proves de terrorisme ni de rebel·lió, l’Audiència Nacional va passar el cas als jutjats ordinaris de Barcelona i Tamara Carrasco va ser acusada d’incitació als desordres públics. La qüestió era acusar-la. Alguna cosa devia haver fet. Però també va ser absolta. Encara que la fiscalia, suposo que per afinar, no en tenia prou i va presentar un recurs al Tribunal Suprem, presidit per Manuel Marchena. Onze vots a favor de la seva absolució i cinc en contra ha estat el resultat final, amb noms propis que ens són massa familiars, per al meu gust. Per al bé de Tamara Carrasco, el calvari judicial s'ha acabat. Les conseqüències que li ha portat tot aquest procés, no. ¿Com es pot resoldre internament aquesta angoixa? ¿Com resolem col·lectivament aquesta injustícia? El seu cas és un exemple evident de la persecució ideològica que pateix l’independentisme i que fa temps que ens ensenya totes les màscares transparents d’un país obsessionat en una unitat fabricada a cops de puny i pudor de clavegueres. La comèdia acaba sent una pel·lícula de terror parlada, doblada i subtitulada en castellà.  

Tots els articles d'opinió de l'ARA, aquí

Tamara Carrasco va ser acusada d’incitar al desordre públic a través d’un missatge de WhatsApp que va anar a parar a mans de la Guàrdia Civil abans que Pegasus tragués el nas. Encara que ves a saber quins nassos i quan es treien. El whatsapp era la prova de la fiscalia perquè, segons el seu argumentari, a través d’aquest sistema de missatgeria “és possible convocar molta gent en molt poc temps per dur a terme actes vandàlics”. També és possible enviar un whatsapp a molta gent per muntar una celebració d’algun esdeveniment relacionat amb el futbol masculí, que sovint també comporta actes vandàlics, i no he llegit mai aquesta argumentació a la fiscalia. També és veritat que no acostumo a llegir aquesta mena d’escrits, i ara resulta que potser les parets en van plenes. De moment, però, del que va plena aquesta democràcia consolidada és de vergonyes monàrquiques i de protegir més l’ordre públic que el bé públic. Encara que l’ordre públic és, moltes vegades, desordre. No s’hi considera perquè és en mans de les mal anomenades autoritats competents. És l’ordre establert. O el desordre establert, depèn de qui el miri, naturalment. Però si en l’ordre establert hi veus desordre, ja pots començar a córrer. Sembla una troca embolicada, però és amb la que fa molt de temps que ens vestim. Per això, a les democràcies, especialment a les consolidades, el dret legítim de protesta es considera un desordre. Per això no hi ha presos polítics, ni exiliats, ni centenars de processos judicials oberts contra persones que han decidit protestar, sinó contra persones que han decidit delinquir. La llei ho diu ben clar. I a la Constitució li sobra testosterona, que per això només té pares.