Tal com era de preveure (però més de pressa del que ens pensàvem, segurament), l'afer sobre l'escó del diputat Juvillà ha desembocat en la inevitable brega entre els grups independentistes: Junts contra ERC (o ERC contra Junts, ara no s'enfadin per l'ordre en què són citats), i la CUP per allà, fent la viu-viu. El resultat pràctic és que Juvillà s'ha quedat sense escó, i que ja s'hi havia quedat dies abans que es dugués a terme l'escenificació d'una unitat independentista que, en realitat i per variar, era d'attrezzo. Quan es va veure el llautó de la jugada, la presidenta Borràs va necessitar uns dies per recompondre el que ella va anomenar “la pel·lícula completa” i sortir a explicar-la, però no al Parlament sinó als micròfons de RAC1. És discutible si el paper institucional d'una presidenta del Parlament ha de ser el d'una espècie de supertertuliana, però ara ja tant se val. Com diu el mateix Juvillà, ningú és responsable del que ha passat amb el seu escó. Caldria afegir-hi només “com sempre”. Ningú és responsable de res, i al final el vodevil s'ha degradat en una brega sobre suposades desobediències, tan falses com la unitat que s'havia de defensar uns dies abans.
Algú hauria d'explicar als partits independentistes que no es pot governar les institucions i viure del victimisme al mateix temps. Si governes les institucions tens el poder, i si tens el poder et correspon també la responsabilitat d'afrontar els problemes que se't presentin sense marejar la ciutadania amb un rosari de queixes sobre la maldat dels teus adversaris. Menys encara, amb un rosari interminable de greuges entre socis de govern o de majoria. Tampoc pots estar governant i cridant al mateix temps a la desobediència. O una cosa o l'altra: la desobediència pacífica és una forma de protesta de la ciutadania, no de les institucions i el seus governants. Molt excepcionalment un governant pot arribar a agafar-s'hi, a la desobediència, però aleshores ha d'explicar bé el motiu pel qual arriba a aquest punt, i sobretot ha de deixar ben clar que està jugant una carta que no li pertoca. Just al contrari, els líders catalans s'han mal avesat a cedir a la temptació de presentar-se com a herois o com a màrtirs, i competeixen per qui és (per qui es fa passar per) més desobedient, quan saben perfectament que, per definició, ells representen el contrari de la desobediència.
El resultat és que un moviment que fa uns anys va representar la il·lusió d'un millorament democràtic a través de la creació d'un nou estat, i també d'una manera més avançada d'entendre la política, ha decaigut en una rutina viciada. El dia a dia oscil·la entre la inanitat i uns escandolets en què qualsevol fet o persona (en aquest cas, el diputat Juvillà) són utilitzats en una disputa partidista covada i eixorca. La retòrica solemne i els gestos grandiloqüents amb què s'embolcalla un producte tan magre el fan encara més indesitjable. I el fan perdedor a Catalunya i a Madrid, on, després de l'episodi de la reforma laboral, faran el que sigui per construir majories alternatives.
